La Juanita

Una de les eta­pes de la meva vida política que recordo amb més goig, per l'ambi­ent que la va envol­tar, és la de mem­bre de la Dipu­tació de Girona. Sóc d'un tarannà que m'agrada poder fer feina, i en aquells moments, a l'opo­sició muni­ci­pal de Llo­ret era mera­ment deco­ra­tiu, per la qual cosa em vaig dedi­car diària­ment a la ins­ti­tució giro­nina. Entre dipu­tats, en línies gene­rals, hi havia bona entesa, i amb els fun­ci­o­na­ris la relació era excel·lent. La Dipu­tació –que pot­ser no sor­tia al diari com ara– no estava exces­si­va­ment poli­tit­zada, i diri­gents i tre­ba­lla­dors, tot i res­pec­tar mútua­ment la diferència de la feina de cadas­cun, fèiem pinya i ens ajudàvem. No sola­ment es feia una fes­tassa el dia de la patrona, santa Rita, sinó que en alguna altra ocasió, i de forma con­junta i espontània, vam arri­bar a orga­nit­zar algun sopar pre­ce­dit d'algun par­tit de fut­bol sala i seguit de ball i tot. Això for­mava part de les rela­ci­ons inter­nes –que no per­ju­di­ca­ven ningú– i enfor­tia els vin­cles i la bona pre­dis­po­sició de tot­hom. Pel que em diuen, sos­pito que ara això és força impen­sa­ble. I és que els matei­xos emple­ats se sen­ten dife­rents. Si hi ha tants càrrecs de con­fiança, sem­bla que vul­gui dir que els fun­ci­o­na­ris de sem­pre no la merei­xen, la con­fiança. I això no és cert. Però no entraré en la qüestió. El clima, doncs, era magnífic i ens coneixíem la gent de tots els àmbits, inclo­ses les senyo­res de la neteja, que no eren mai dei­xa­des a part. Entre aque­lla gent recor­dada hi havia la tele­fo­nista, la Joana Ser­ra­llonga Vidal, que ara s'ha jubi­lat després de superar els cin­quanta anys al cos­tat del telèfon. Va entrar a la casa el pri­mer de gener de 1963, quan tenia 14 anys. Tota una vida que jus­ti­fica el meres­cut repòs d'ara, a la seva casa de Vila­bla­reix, tenint cura dels seus néts, una pare­lleta d'infants de poca edat. El telèfon queda obli­dat. “No tinc ni mòbil”, diu ella, som­ri­ent. Durant una pila de temps la seva veu ha estat la porta d'entrada de la Dipu­tació. Ara ja tot és més sofis­ti­cat i quan tru­ques a la ins­ti­tució ja et surt una veu gra­vada que et pre­gunta què vols i només si tens dub­tes i res­tes a l'espera s'hi posa final­ment l'ope­ra­dora. Si no, la tele­fo­nista ja queda en l'ano­ni­mat. Amb aques­tes rat­lles, vull retre home­natge a la Jua­nita, tal com se la coneix per la casa, i, indi­rec­ta­ment, a tots aquells fun­ci­o­na­ris que, des de la meva època, s'han jubi­lat i no me n'he assa­ben­tat, i als que es jubi­la­ran encara i als que res­ten ser­vint fidel­ment la ins­ti­tució, amb dis­creció i eficàcia.