Xavalla

Ho vaig sen­tir en una tertúlia a la ràdio. Tot eren homes. Van dir que les mone­des d'un i de dos cèntims feien molta nosa i que esta­ven a favor de la pro­posta de la UE de reti­rar-les. N'hi va haver un que va dir que a casa seva en tenien un pot ple que no feien ser­vir mai. Ostres!, vaig pen­sar. Però ja se sap que la tertúlia dis­tesa pot por­tar a dir coses una mica frívoles. Però quan diu­menge vaig lle­gir a Presència les opi­ni­ons de quinze per­so­nes –una sola dona– que, en gene­ral, també veien nor­mal i neces­sari que des­a­pa­re­guin, em vaig pre­o­cu­par de veri­tat. Però que no havíem que­dat que érem pobres? Que no havíem que­dat que hi ha gent que passa gana? Que hi ha nens que fan un sol àpat al dia? Un dels pre­gun­tats (que porta un pro­grama d'eco­no­mia a TV3) deia que posa les mone­des en un pot –un altre pot!– i que no sap a qui enco­lo­mar-les –sí, deia tex­tu­al­ment enco­lo­mar-les– perquè són una autèntica fer­ra­lla. Un altre afir­mava que hi ha molta feina a comp­tar les mone­des peti­tes. Molta feina! Doncs que me les porti, que ja les comp­taré jo. Faré pilons de deu mone­des d'un cèntim i pilons de cinc mone­des de dos cèntims, i després aniré a la fleca a com­prar panets i els donaré a per­so­nes que sé que balla­ran per un peu.

Insis­teixo que la majo­ria d'opi­na­dors del tema mone­des, que deien ale­gre­ment que la xava­lla havia de des­a­parèixer, eren homes. Pot­ser és perquè les dones por­tem bos­ses gros­ses i mone­der, i res no ens fa nosa. O podria ser que els homes anticèntims no tin­guin el cos­tum, per exem­ple, d'anar a com­prar a la Moda, la mer­ce­ria cen­tenària de la plaça del Vi de Girona, on sem­pre hi ha cua però on t'ate­nen molt ama­ble­ment, a com­prar fil, botons o cinta amb l'este­lada, que et pot cos­tar vint-i-dos cèntims o un euro amb qua­ranta-set. O a la car­nis­se­ria, a com­prar una terça de carn picada, que te'n pots fer tres euros amb setanta-vuit...

Torno al panet: fam, faim, fame, hun­ger, ham­bre...