La Terra no gira

José Luis Rodríguez Zapa­tero, expre­si­dent del govern espa­nyol, ha tran­quil·lit­zat l'uni­o­nisme tot afir­mant que el procés sobi­ra­nista català “no anirà enlloc”, ja que ell “coneix Mas” i sap que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat “no és inde­pen­den­tista”. És públic i notori que Zapa­tero i Mas van pas­sar una nit junts, en la inti­mi­tat. Va ser el gener del 2006. De la còpula d'aque­lla nit, l'embrió de l'Esta­tut del Par­la­ment va que­dar reduït a l'Esta­tut de La Mon­cloa.

L'espa­nyo­lisme, de dre­tes o d'esquer­res tant se val, té tendència a l'immo­bi­lisme, a subs­ti­tuir la política per la teo­lo­gia, a con­tra­po­sar la fluència de la rea­li­tat històrica amb l'embal­sa­ma­ment de les idees sagra­des. Deu ser una rebava colo­ni­a­lista, metàfora de la paràlisi mòbil d'aquell sol que no es ponia mai sota els domi­nis de l'imperi espa­nyol. El cas és que avui, el 2013, Zapa­tero con­ti­nua atu­rant el movi­ment de rotació de la rea­li­tat i, sense que els mili­ons de pro­gres­sis­tes tipus Javier Maris­cal se sen­tin gens incòmodes, és capaç d'engal­tar que “a Espa­nya és més impor­tant la Cons­ti­tució que la democràcia”.

Però si Zapa­tero i Mas no han pas­sat cap altra tòrrida nit junts –i no ens consta–, ¿qui pot asse­gu­rar que aquests últims set anys han pas­sat en va? Sobre el paper, ni Pujol ni Mara­gall eren sobi­ra­nis­tes, i ara, en canvi, s'esme­nen a si matei­xos amb aires de con­trició. ¿Després de les reta­lla­des a l'Esta­tut, després de les sentències del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, després del dèficit fis­cal que impos­si­bi­lita eter­na­ment el crei­xe­ment de Cata­lu­nya, després de la cata­la­nofòbia tole­rada i fomen­tada arreu de l'Estat, ¿Zapa­tero pot dir, de debò, que Artur Mas està en el mateix punt que sis anys enrere, aco­mo­dat en el mapa de les auto­no­mies i en la coar­tada de la soli­da­ri­tat com a forma eufemística de l'espoli?

Tan insen­sat deu ser creure que a Cata­lu­nya tot­hom és sus­cep­ti­ble d'abraçar l'inde­pen­den­tisme com creure que els vells auto­no­mis­tes encara són al mateix punt zero que set anys abans. Només Duran i Lleida i la resta de l'espa­nyo­lisme són en el mateix lloc. Sos­pi­ren per un futur en clau de pas­sat que, agradi o no, ja no tor­narà: aquell en què l'auto­no­misme era el cor­rent cen­tral de la soci­e­tat, aquell pas­sat en què els espa­nyo­lis­tes (de la caverna o del pro­gres­sisme, tant se val) ni se sen­tien amb la neces­si­tat de dia­lo­gar amb l'inde­pen­den­tisme, con­si­de­rat ales­ho­res un apèndix de la psi­quia­tria i la mino­ria d'edat men­tal.