de set en set
La nacionalitat i altres canvis
Sembla que per a alguns és tan difícil ser espanyol com per a uns altres deixar de ser-ho. La vida és una loteria: neixes en un lloc equivocat i pots passar-te tots els anys que et queden provant d'arreglar-ho. Un dia vaig voler saber qui era la persona que havia tingut més nacionalitats de totes. No vaig sortir-me'n. Però vaig pensar en Czeslaw Milosz, un novel·lista que escrivia d'una manera molt més clara del que el seu nom indica. Milosz va néixer a Lituània, en una època que aquest país formava part de l'imperi rus. Però, com que la seva família era de llengua i cultura poloneses, va escriure en polonès. Naturalment, com tants altres, Milosz va acabar essent americà i vivint als EUA. En català, poden llegir-li La vall de l'Issa. Els agradarà. També com tants altres que van viure o que van patir tants canvis, Milosz va escriure un llibre on s'explicava a ell mateix com era el món on havia nascut al mateix temps que l'explicava a gent com nosaltres. Es diu Otra Europa. En copio un fragment: “En el campo se hablaba lituano y un poco de polaco. En el pueblo donde se iban a vender los productos, se utilizaba el polaco y el yiddish para la vida cotidiana. Però el gendarme, el recaudador de impuestos, el jefe de estacion, todos los que llegaban allí como funcionarios, hablaban solo en ruso a los indígenas.” Ai, el funcionaris! Sempre ho han de fer tot diferent! Com que el vaig llegir a vint anys, aquest fragment em va impressionar. Potser també devia impressionar Milosz quan ho recordava. Però avui, entres a qualsevol institut de Catalunya i no et cal anar del camp a la ciutat per sentir moltes llengües. I als instituts, també alguns voldrien triar si volen ser espanyols o no. I d'altres –menys– no els ve de gust que els que ho vulguin triïn. I encara a uns altres tot això els és igual. Són d'allà on viuen i, si poden, es van adaptant als canvis que arriben. No fan, doncs, com la constitució que els empara.