CiU i Esquerra, Duran i Lleida
en si mateixos”
El senyor Duran és del parer que quan un partit fa el discurs d'una altra formació política “sempre acaba guanyant l'original, mai la còpia”, segons va dir ahir en una d'aquestes entrevistes que concedeix als mitjans espanyols per fer-se veure com el gran timoner que ha de reconduir submisament els catalans a la cort dels que ens diuen el nom del porc. Al líder del regionalisme català el fa patir la bona sintonia entre CiU i Esquerra, o afinant més, entre Mas i Junqueras. El senyor Duran no va pas mancat d'una certa raó, en clau estrictament partidista, quan alerta del perill de fer discursos mimètics. Del que va mancat, i molt, és de realisme, abduït com està per l'oligarquia hispanodependent de la qual s'ha fet emissari, missatger i diligent lacai, ep, i que no dic pas que no siguin un poder real i influent, però que de connexió amb allò que en democràcia es diu la majoria i la centralitat en tenen entre poca i gens, per temible que sigui la seva habilitat a l'hora d'intentar imposar el pensament avantguardista. És veritat que el discurs de CiU té molts punts de contacte amb allò que fa anys que defensa ERC en l'aspecte nacional. Però no és menys cert que des del partit republicà l'acostament cap a CiU en altres assumptes no és pas menys delicat. Entre els uns i els altres hi ha un clima consensual en què cadascú és còpia i original alhora, i el senyor Duran no veu, o no vol veure perquè perilla el seu concepte de partit com a fi en si mateix, que els dos principals líders del país, cap dels quals és ell, en un moment d'emergència general han prioritzat per davant dels propis interessos el servei a la voluntat majoritària de les urnes.
