Perdó i caritat

A l'espera dels canvis que pugui efectuar (o no) el papa Francesc, la pregunta que inquieta la gent és si el nou bisbe de Roma serà capaç de reformar la cúria a fons o si la cúria, a poc a poc, reformarà el nou papa... Aquest és el dubte. Un dubte, per cert, prou raonable; la qual cosa vol dir que quelcom hem après de tot aquest guirigall que ha presidit l'Església en els últims anys.

Qualsevol hauria dit que, amb un tàndem tan potent com el que formaven Wojtila i Ratzinger, tot aniria com una seda, i no sols no ha sigut així, sinó que hem anat de mal a pitjor. La reforma pendent, la de la cúria, es va menjar la reforma candent. Pau VI ja va tenir més problemes del compte, pel mateix motiu: per no haver reformat a fons la cúria. La va universalitzar, pensant segurament que amb això n'hi hauria prou, i no va ser així. Amb l'arribada del papa Wojtila, la cúria es va enfortir. Els viatges papals són a l'origen d'aquest enfortiment, que acabà en blindatge. La presència de Ratzinger, al capdavant del dicasteri més poderós va fer la resta. No serà gens fàcil, certament, treure'n l'aigua clara. Això no vol dir que les esperances d'una millora no siguin fonamentades, ho són. Però ho són perquè hem tocat fons, siguem sincers. El respecte que ens mereix el papa no és raó suficient per no ser sincers. Els problemes de la cúria no hi serien si la reforma no s'hagués descafeïnat des del principi. La mort sobtada d'Albino Luciani va precipitar les coses. Dos conclaves en un mes (i en ple estiu) van ser massa, sobretot si tenim en compte l'edat dels cardenals electors. D'altra banda, l'elecció de Carol Wojtila no va ser tan encertada com semblava. Els mitjans de comunicació hi van contribuir poderosament.

A remolc dels mitjans, el catolicisme es convertí de bell nou en cristiandat, és a dir: en maridatge entre l'Església i els estats. Recordo com si fos ara la primera visita de Carol Wojtila a l'Estat espanyol. L'expectació era immensa. I quines van ser les seves primeres paraules? Que la jerarquia no havia sabut defensar els drets de l'Església. Era (féu memòria) la primera vegada que el partit socialista governava amb majoria absoluta. Aquí la seva fòbia anticomunista va poder més que ell, cosa que s'aniria repetint al llarg del seu llarguíssim pontificat. En termes generals, aquí es vivia en el convenciment que la Transició democràtica s'havia fet bé, sense traumes ni prejudicis. Aquell gerro d'aigua freda no era gens oportú, però sí revelador. Només cal veure l'itinerari que ha seguit la jerarquia espanyola. Mai no ha acabat d'assumir l'esperit del Concili. La prova la tenim en l'existència merament virtual de la Conferència Episcopal Catalana. No es va saber defensar amb valentia de les escomeses brutals de la COPE, ni tampoc es va saber desmarcar de la política del cardenal Rouco en relació amb la llei de la memòria històrica. Hauria bastat un sol bisbe, amb la talla de Pere Casaldàliga, i a Catalunya no hi hauria, a hores d'ara, cap mort per identificar, ni cap altra fossa comú que no fos el Fossar de les Moreres.

Hi ha més coses que no s'han fet bé. No és cap secret que la política de nomenaments de bisbes ha sigut la clau que explica la involució. Wojtila nomenava els bisbes en funció de la seva més que discutible idea de la unitat interna, unitat que va derivar en uniformisme, com sempre sol passar. La realitat és plural. I en això el Concili fou clar i contundent. Unitat sí, però en l'Esperit, l'element constitutiu de l'Església, i no cal res més. Això no obstant, els nostres bisbes insistiren (i continuen insistint) en la universalitat, com a carnet d'identitat: són bisbes, no de Catalunya, segons ells diuen, sinó de l'Església universal. Amb aquesta mentalitat, la sobirania desapareix del mapa. Lluny de contribuir a enfortir la nostra identitat específica, s'han refugiat en la universalitat, que tampoc no és tal: és espanyolisme camuflat.

El Concili va deixar clar que en l'Església local hi ha l'Església universal. Per si això fos poc, ha tingut lloc l'esquarterament de la diòcesi de Barcelona, Cap i Casal de Catalunya. I els nous nomenaments s'han fet al marge dels clergues i dels fidels, en un país, el nostre, on les comunitats de base són molt més vives que en altres llocs. I on tenim l'exemple de Montserrat, un monestir que és un referent en tot: en la reforma litúrgica, en l'esperit de servei i en la manera de practicar la regla d'or de Sant Benet, ora et labora (prega i treballa). Tal vegada sigui el lema més adient en aquest compàs d'espera. Atès que tot depèn del papa, com abans del Concili, i que les conferències episcopals són com són, no hi perdrem res continuant com fins ara: pregant i treballant. Al costat (això sí) dels més necessitats o dels més pobres, com la millor garantia que no treballem en va. No és el mateix ser pobre aquí que a l'Araguaia, però sí que és el mateix ser bisbe aquí que en qualsevol altre lloc. Ser bisbe a Catalunya, avui, és ser pastor d'un poble empobrit. L'article de Joan Maragall, “L'Església cremada”, és tan actual com el dia que es va publicar, el 18 de desembre del 1909, seguit de “La Ciutat del perdó”, on Maragall demana perdó i caritat per a tothom. Doncs això.