Jo et comprenc, infanta

Jo et com­prenc, infanta. La decla­ració de la renda és un mal­de­cap. Mira que en fa d'anys que ho declaro tot reli­gi­o­sa­ment, però sem­pre tinc la sen­sació que Hisenda m'empaita, que em busca les pes­si­go­lles a veure si em pot enxam­par per una case­lla o un epígraf que segons la lle­tra petita es pot inter­pre­tar així o aixà. Jo t'entenc, vols fer-ho bé, i, com més apli­cada ets a l'hora de com­plir els deu­res fis­cals, més inde­fensa et sents. Ens passa a tots, infanta, que davant d'Hisenda ens sen­tim cul­pa­bles d'una manera genèrica, incon­creta, reus del pecat ori­gi­nal de ser sim­ples min­dun­dis. Fins ara aquest no era el teu cas.

Diuen que et volen revi­sar les teves deu últi­mes decla­ra­ci­ons. És un tema vidriós, tu mateixa has fet saber que això seria una intro­missió en la inti­mi­tat. Deu ser la mateixa intro­missió de quan vols una plaça en una guar­de­ria pública o quan pre­tens acce­dir a una ajuda ofi­cial o quan sol·lici­tes un préstec. Com que sem­pre et dema­nen l'última decla­ració de la renda, la teva pri­va­desa —la meva, vull dir— cir­cula de mà en mà. Et com­prenc, perquè no estàs acos­tu­mada a patir per la cru­esa dels ingres­sos bruts (es diu així, no patei­xis), dels coe­fi­ci­ents, de les bases impo­sa­bles i de les quo­tes líqui­des. Ara que s'escau el ritu anual de retra­tar-se, deus pas­sar pel mateix des­as­sos­sec que als min­dun­dis ens és habi­tual.

Et com­prenc tant, que vol­dria fer-te cos­tat incon­di­ci­o­nal­ment si t'envien una paral·lela o t'exi­gei­xen rebuts i jus­ti­fi­cants. Ara, si les coses se't com­pli­quen, infanta, no podré anar més enllà del suport moral. Et con­fesso que sento una gran enveja d'aques­tes per­so­nes que sur­ten dels jut­jats havent pagat una fiança d'un, dos, tres o vint mili­ons d'euros. A tant no arribo. Tots els diners que et puc fer arri­bar són els que pago amb els meus impos­tos. Però, si neces­si­tes cap altra cosa, infanta, ja saps on em tens.