‘Trending topic'

“Mira, estem en stand by aquest Summergames, perquè no ens han enviat el Power Point. Deuen estar fent running en un resort perdut, i així no hi ha manera de ser trending topic, ni de ser cool, ni de fer lobby. Ens tenen el timing completament out. Haurem de fer un briefing perquè no ens prenguin per un low cost o un outlet. Això si, haurem de trobar un hub, que el merchandising ha de ser free, i molt casual, podem acompanyar-ho d'un brunch, no us sembla?”

Imagino que el lector es preguntarà el sentit d'aquest paràgraf en un article d'opinió. Només cal que el lector intenti, fàcilment, traduir tots els termes de la llengua anglesa emprats pel nostre interlocutor, i comprovarà, potser per a la seva sorpresa, que tots tenen un equivalent en la seva llengua, sigui el català o el castellà o una altra, ja que majoritàriament no es tracta de neologismes, o sigui, de paraules que anomenen una cosa completament nova i que, per tant, s'incorporen a les llengües des de la llengua original com un estrangerisme, tal com ha passat en la majoria d'esports, d'origen anglès, literalment, o adaptació ortogràfica, o en traducció, com a calc semàntic (football/fútbol/balompié, en castellà, sense traducció en català, el qual ha adoptat, majoritàriament en els esports, els noms anglesos). Així doncs, de què volem parlar? Doncs d'un corrent de fons que va molt més enllà de la simple incorporació d'anglicismes a les altres llengües, de la beneiteria que ens està envaint arran de l'apreciació de l'anglès com a llengua franca, o de comunicació, fet altrament irreversible i que, en un món globalitzador, havia de caure en una o altra llengua. És a dir, la creença, totalment provinciana, que utilitzar el terme anglès és millor i més interessant, de manera que ara no és la Setmana de la Moda, sinó la Fashion Week; no és la Setmana de la Família a Tarragona, sinó la Tarragona Family Week (literal en un anunci), i els perfums no són la “nova fragància”, sinó la new fragrance (cinc anuncis en un dominical portaven la frase), i no és “viu sense límits”, sinó Live without boundaries, i en un simple bar no tenen “menjar i beure”, sinó food & drinks, i no és “desfilada d'estiu” sinó summer show, i fins i tot una ferreteria reconeguda no és el món dels materials, sinó Materials World, i un anunci d'un festival de música, que es fa a Catalunya, el cartell és tot en anglès, i un club (estrangerisme) com el RCD Espanyol paga tota una pàgina a la premsa per fer-se propaganda, tota en anglès, i qualsevol festival de música és “...sound”, i qualssevol jocs són “...games”, i l'únic és the only one, the special one, i una empresa no té cash, o sigui, efectiu, i a TV3 no hi ha una prèvia del partit, sinó un avant-match, però escrit amb x final, i les persones no tenen una conversa amigable, sinó que fan un xat. La llista és interminable.

Tots són termes que ja existien en l'idioma. Però la cosa arriba a punts còmics, quan ens inventem paraules que en l'anglès no existeixen, com footing, que és jogging, o el delirant puenting, que és bungee jumping. I el grotesc vueling d'un companyia aèria. Així que quan anem d'excursió podem fer entrepaning, i a la piscina, piscining... no els sembla? Molts d'aquests termes, a més a més, ja s'han quedat com a estrangerismes: màrqueting, self-service, yuppies, light, xou, magazín, heavy, zàping, espot, càsting, pin, tupperware, handicap, hall, eslips, càmping, sandvitx, pantis, top model, lífting, màster, vip, pàrquing, mànager, i un llarg etcètera.

Es tracta, doncs, literalment, d'una substitució basada en el prestigi. Podríem, contra la idea que el que val és entendre's, i que per a això serveix una llengua, anar una mica més enllà, i pensar que cada llengua és també una manera de viure i entendre la realitat, i que ve carregada de tradició i de valors. L'anglès, en aquests moment, no és només una llengua franca, car amb ella entra la cultura anglesa dins totes les altres cultures, i a poc a poc, de la mateixa manera que tenen, fins ara, el domini dels mercats financers, la nostra societat adopta molts dels seus costums, i fins i tot aprenem, gràcies al domini del seu cinema, models dominants que substitueixen els nostres. Les influències culturals no són pas dolentes, i són inevitables, però tot plegat va més enllà d'una influència, perquè les comunicacions, la ciència i la tècnica, la informàtica, l'economia, l'entreteniment, la música, els esports i fins i tot alguns costums (un hotel del Raval de Barcelona oferia un Raval brunch, que no és res més que un esmorzar dinar, i ens bombardegen amb el Valentine's Day i el Halloween i Santa Claus) resulten una pura imitació anglosaxona. Si a això hi afegim l'obsessió/necessitat de saber anglès i d'ensenyar-lo des de la tendra infància, ens trobem que la taca d'oli anglesa ens amara a poc a poc sense que ens n'adonem. Cal fer-hi res? L'opinió majoritària és que això no és cap problema, però probablement qui opina així no s'adona que ha caigut en el parany del prestigi. I de ple en aquest parany, deixem de ser guais per ser cool, i deixem de ser informals per ser casual. Probably, arribarà un punt que no dir les coses en anglès signifiqui ser ciutadà de segona. Isn't it?