Cadena de saber

Josep Maria Cadena, peri­o­dista i crític d'art, sots­di­rec­tor fun­da­dor que fou de l'Avui, ha publi­cat Opisso 1903-1912. No és un lli­bre més. És l'obra d'un eru­dit, docu­men­tada, sàvia, sen­si­ble. Pre­senta els fruits d'una tasca d'expert tenaç que trans­forma en mate­rial agra­da­ble hores de tre­ball abo­cat a les pla­nes de premsa vella.

Cadena fa honor al seu nom. Ha estat una ane­lla essen­cial en la cadena de trans­missió gene­ra­ci­o­nal de conei­xe­ment que va dels peri­o­dis­tes que rebe­ren encara el mes­tratge directe de grans mes­tres d'abans de la guerra cap a les for­na­des de des­con­cer­tats que entràrem a l'ofici a par­tir dels setanta. Ha estat cadena de trans­missió de dades i docu­ments del peri­o­disme clàssic de mit­jan segle XX. Quan jo escri­via la meva inèdita història de La Van­guar­dia, Cadena em for­nia acu­dits gràfics que sobre aquell diari tro­bava publi­cats en periòdics antics.

Com a crític d'art, Josep Maria Cadena també és una ane­lla en la tra­dició dels clàssics cata­lans del gènere. És con­ti­nu­a­dor del peri­o­disme espe­ci­a­lit­zat en aquest camp que ha tin­gut refe­rents com Eugeni d'Ors i Rafael San­tos Tor­ro­e­lla, tot i les diferències amb què el pas dels anys modi­fica l'estil de fer crítica.

El lli­bre novell que he esmen­tat és una obra de mag­ni­tud acla­pa­ra­dora. Ofe­reix amb pre­cisió i ame­ni­tat el resul­tat de la feina acu­rada, minu­ci­osa i exi­gent apli­cada a una gran figura del millor dibuix periodístic: l'Opisso del ¡Cu-Cut! Situa cada acu­dit gràfic en el seu temps. Dóna tota mena de detalls per enten­dre què pas­sava. No tot surt als lli­bres d'història, diu ell. Cadena pre­senta d'una manera clara les cir­cumstàncies que moti­va­ren cada una de les peces d'Opisso, obres mes­tres del cos­tu­misme i l'humo­risme gràfics del segle XX.

Amb lli­bres com aquest, Cadena con­tri­bu­eix a asse­gu­rar la con­tinuïtat d'una forma cata­lana d'inter­pre­tar la rea­li­tat i de con­ver­tir-la en una expressió plàstica ama­ble. L'humor intel·ligent és salu­da­ble. Ajuda a asso­lir aque­lla inde­pendència intel·lec­tual que Joan Mara­gall, l'any 1895, con­si­de­rava con­dició prèvia per asso­lir la inde­pendència com­pleta.