Ciri trencat

Els qui em conei­xeu ja sabeu que sóc repu­bli­cana; ho sóc més que res perquè estic con­vençuda que tots som iguals i que no hi ha d'haver al món cap per­sona que esti­gui per sobre d'una altra. Ja us podeu pen­sar, doncs, que les monar­quies en gene­ral, amb les seves pre­ben­des, pri­vi­le­gis i immu­ni­tats, em fan venir esgar­ri­fan­ces. I l'espa­nyola, encara més. I el que no acabo d'enten­dre és que molt sovint senti –sobre­tot a les tertúlies– coses com ara que els prínceps d'Espa­nya són “dis­crets”, “ho fan prou bé”, o “se'ls veu molt pre­pa­rats” (sic). Jo dis­crepo; ara us explico per què.

Una prin­cesa com cal ha de voler saber què vol, què neces­sita, què anhela, què sent el seu poble i, quan la xiu­len al Palau de la Música, no es queda mig ama­gada a la llotja pro­tec­tora, som­ri­ent com si no passés res. El que fa una prin­cesa valenta és bai­xar a la pla­tea a par­lar amb la gent, a pre­gun­tar què passa, a escol­tar i a com­pren­dre. De la mateixa manera, un príncep com Déu mana (és un dir), quan l'alcalde de Girona li parla del dret a deci­dir dels cata­lans, no li surt amb un ciri tren­cat amb regles de joc que no es poden tren­car. Com si no hagués sen­tit res. Una sor­desa abso­luta: com una perola. El que fa un bon príncep és apar­car el dis­curs que porta lite­ral­ment i metafòrica escrit i, sabent com segur que sap que deci­dir és el que vol la majo­ria de ciu­ta­dans demòcra­tes d'una part del seu (encara) país, escol­tar-los i obrir una porta al diàleg. Els prínceps i les prin­ce­ses, quan van a fer una visita i els espe­ren al car­rer amb pan­car­tes i incre­pa­ci­ons, no entren amb la cua entre cames per la porta del dar­rera: s'acos­ten als mani­fes­tants i els fan expli­car per què pro­tes­ten. De fet, els prínceps i les prin­ce­ses dels con­tes –els bons– fan molt més bé el seu paper. Per sort d'aquí a poc ja seran els prínceps d'un país veí que no serà el nos­tre, i el que facin o dei­xin de fer ja no ens haurà d'impor­tar gens.