Cau Espanya

És extra­or­dinària­ment reve­la­dor el com­por­ta­ment dels par­tits polítics, així que El Periódico, diven­dres pas­sat, va fer pública l'enquesta en què anun­ci­ava un pos­si­ble ter­ratrèmol en el ja mogut mapa polític català. Els espa­nyo­lis­tes s'afa­nyen a atri­buir la dava­llada de CiU a la “deriva sobi­ra­nista” d'Artur Mas i reblen el clau en aquest dis­curs amb l'espe­rança que obri forat i deses­ta­bi­litzi el govern i aturi el procés. Cap par­tit de l'opo­sició té cap interès en CiU, tot al con­trari! Però, com que ja donen per impa­ra­ble democràtica­ment el camí emprès, la seva única espe­rança és la des­trucció. I, com que mai les coses com­ple­xes tenen expli­ca­ci­ons tan sen­zi­lles, cal recor­dar que cap govern del món sotmès a la pressió per la reducció de la des­pesa i obli­gat a fer reta­lla­des se'n surt sense un cost elec­to­ral molt impor­tant.

L'evidència més clara és la pujada d'ERC, el posi­ci­o­na­ment del qual, de ser-hi però sense ser-hi, els alli­bera del cost elec­to­ral de les polítiques res­tric­ti­ves. El fet que no vul­guin de cap manera que es pre­sen­tin els pres­su­pos­tos és perquè ells els hau­rien de votar i allà sí que hau­rien d'assu­mir públi­ca­ment polítiques de reta­lla­des. Per ells, la seva posició estratègica­ment és un deu. No sé si ho és tant pel país.

Però, també per enten­dre cor­rec­ta­ment aquest trans­va­sa­ment de vots, hem de tenir en compte dos fets impor­tants de CiU: el rebuig que cada vegada més expe­ri­menta la soci­e­tat res­pecte a la cor­rupció, i l'efecte Josep Antoni Duran i Lleida. CiU ha tin­gut i té massa casos oberts per pos­si­ble cor­rupció, i les seves reac­ci­ons són per­ce­bu­des com a extre­ma­da­ment pru­dents. Nord enllà és ple d'exem­ples de com reac­ci­o­nen els polítics davant de la mínima sos­pita, i ningú negarà que ells no tin­guin la famosa pre­sumpció d'innocència ni un sis­tema judi­cial poc garan­tista; però ens en dife­ren­ciem en l'exigència d'ètica per­so­nal, que aquí és molt més laxa. Per molt menys que en el cas Tre­ball, per exem­ple, a Ale­ma­nya va dimi­tir el pre­si­dent, en fer-se públic que un amic seu li havia fet un préstec per com­prar-se una casa, i una minis­tra amiga d'Àngela Merkel, acu­sada d'haver copiat una part de la seva tesi doc­to­ral fa trenta anys, també va dimi­tir...

I aquí tenim encara obert el cas Palau, i 215 casos més, segons dades del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, i afec­ten pràcti­ca­ment tot l'arc par­la­men­tari i els sin­di­cats. També un efecte per­tor­ba­dor i de des­gast intern de CiU és el cons­tant posi­ci­o­na­ment dis­si­dent de Duran. Pro­ba­ble­ment no és el que sem­bla, però des de fora es per­cep que una per­sona que té un càrrec tan relle­vant a la coa­lició que ha de donar suport al pre­si­dent en el moment més difícil al qual s'enfronta, apa­renta ser un infil­trat o un sabo­te­ja­dor, i la seva actu­ació no està exempta de cost elec­to­ral.

En el repor­tatge que va fer TV3 sobre el procés de Jordi Pujol va dir que assu­mia i que s'han d'assu­mir els sacri­fi­cis i les inco­mo­di­tats per Cata­lu­nya. I, de la mateixa manera que el pre­si­dent Mas va accep­tar des d'un prin­cipi el cost de recon­duir el dèficit que s'havia tro­bat, també el veig amb la for­ta­lesa necessària per resis­tir les esco­me­ses que li arri­ben d'arreu, fins i tot de Duran, per com­plir la pro­mesa elec­to­ral. El pro­blema que tenen els adver­sa­ris que volen atu­rar o aigua­lir el procés és que no ens diuen quina és la seva alter­na­tiva, més enllà de fra­ses fetes i teo­ries mino­ritàries. I queda clar que el país, després de tants anys de fracàs, ja està tip de teo­ries i reclama con­creció. La valo­ració més lúcida que he lle­git de l'enquesta és la de Fer­nando Ónega, que diu: “Què hi fa que s'inter­canviïn vots?, el més impor­tant és que cau Espa­nya.” Tota la resta, és desen­fo­car l'enquesta interes­sa­da­ment.