Sóc optimista

Si ana­lit­zem objec­ti­va­ment la rea­li­tat, podem treure algu­nes con­clu­si­ons força posi­ti­ves per a l'inde­pen­den­tisme català.

Una de molt visi­ble és el canvi d'acti­tud dels uni­o­nis­tes: pri­mer se'n bur­la­ven, després par­la­ven de la nos­tra obsessió per la iden­ti­tat; a con­ti­nu­ació pas­sa­ren a l'insult. Però ara fan vic­ti­misme, es quei­xen de què pas­sarà amb Espa­nya, es lamen­ten del nos­tre “ego­isme”.

Una del molt audi­ble és l'escassa o nul·la presència de Cata­lu­nya als infor­ma­tius espa­nyols, si no és per par­lar de desgràcies o d'esports (això sí: sem­pre que poden atri­bu­ei­xen els èxits cata­lans a Espa­nya, com sem­pre); em pre­gunto si ja ens sen­ten, in pec­tore, fora d'Espa­nya.

Una de molt tan­gi­ble és la diferència abis­mal entre els sin­di­cats espa­nyols i els cata­lans. Men­tre Álva­rez (no ple­guis, home, que ens fas molta falta), d'UGT, diu que les pen­si­ons només se sal­va­ran amb la inde­pendència, Nicolás Redondo Ter­re­ros (fill del famós líder sin­di­cal) dibuixa un pano­rama tètric, en una reunió en què hi era José María Fidalgo (CCOO), i diu que només sal­va­ran Espa­nya amb un pacte sense fis­su­res entre PP-PSOE que són, ai las, els amos natu­rals del cor­tijo.

Una de molt sabo­rosa: l'esquerra espa­nyola comença a opi­nar. I ja tenim Izqui­erda Unida dient que on és el pro­blema d'una con­sulta popu­lar. Una qüestió que encara ningú no ha pogut repli­car més que amb la histèria cons­ti­tu­ci­o­na­lista de “no ho diu la llei, no ho diu la llei”. A la Cons­ti­tució no diu que hi ha clas­ses soci­als, però hi són; a la Cons­ti­tució no diu que els ciu­ta­dans de la Unió Euro­pea hi podran tran­si­tar lliu­re­ment, però tenen aquest dret; a la Cons­ti­tució diu que els nois espa­nyols han de ser­vir la pàtria, però el ser­vei mili­tar està dero­gat. I a la Cons­ti­tució es parla de lli­ber­tat. I no sols de la de Soraya Sáez de San­ta­maría, sinó també de la meva. O no?

I una de molt aromàtica: les enques­tes. El més diver­tit de les quals és la lec­tura que en fa cadascú. La con­dició humana.

Con­clusió: que el divorci avança, perquè Espa­nya no ens estima i nosal­tres volem ser lliu­res. Jo vol­dria un divorci amistós. A veure si podrà ser.