Enemics

Me'l trobo pel car­rer. L'aca­ben de pro­po­sar per a un càrrec impor­tant que reque­reix bona capa­ci­tat en allò que en diuen les “rela­ci­ons huma­nes”. Dubta. L'animo recor­dant-li l'extensa llista d'amics que se li conei­xen. Sí, d'acord, em diu, d'amics en tinc uns quants, però recorda que si accepto es veurà com un èxit per­so­nal i ja saps que això té con­seqüències. I com que és un xicot molt refi­nat em recorda, en un francès per­fecte, la sentència d'aquell mora­lista que pot­ser no neces­sita tra­ducció: Dans l'adver­sité de nos mei­lleurs amis, nous trou­vons tou­jours quel­que chose qui ne nous deplaît pas. Ja ho veus, insis­teix, els amics són sen­sa­ci­o­nals davant les adver­si­tats, però són més reti­cents a l'hora de valo­rar-te l'èxit. Li retrec aquest punt de pes­si­misme morbós i li recordo que, per tirar enda­vant, sem­pre ens que­den els bons ene­mics. Els ene­mics –si són de nivell– no et fallen mai. El pro­blema és quan et fas gran i se't van morint. Hi ha gent que de tan gran s'ha que­dat òrfena d'ene­mics. En aquests casos, diuen, la sen­sació de soli­tud és total. Sor­to­sa­ment, el nos­tre home és encara la mar de jove i no ha de patir per això. L'enco­ratjo a pon­de­rar la seva nòmina d'ene­mis­tats en aquesta hora d'alta res­pon­sa­bi­li­tat. M'accepta que, en aquest sen­tit, pot pre­su­mir –sense voler sem­blar immo­dest– de tenir ene­mics de mal­dat pro­vada. Ho veus, home?, li dic jo, no t'has d'amoïnar. Ara sem­bla que revifa, però li queda un dubte: ja els hauré sabut triar bé? M'ho posa en safata per citar una font d'auto­ri­tat. Al pri­mer capítol d'El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde escriu: “Trio els amics per la bona cara, els cone­guts pel bon caràcter i els ene­mics pel bon intel·lecte. Cal ser extre­ma­da­ment curós en la tria d'ene­mics. No en tinc cap que sigui xim­ple. Són tots gent de gran intel·ligència i, en con­seqüència, tots em tenen en gran estima.” Sem­bla que repassi men­tal­ment la seva llista par­ti­cu­lar i, final­ment, se li escapa un som­riure. Sí, diu ara més rela­xat, em sem­bla que els he encer­tat força: accep­taré el càrrec. Se'n va tot con­tent. M'afa­nyo a cri­dar: Sort!