Els perdedors

Són els per­de­dors els que expli­quen amb més exac­ti­tud la història. L'èpica de la victòria can­via la per­cepció d'aque­lla perquè qui gua­nya l'explica a par­tir del seu èxit que imposa als altres, victòria que con­forma la seva rea­li­tat que pot ser falsa però que no es per­cep com a tal perquè: “Si he gua­nyat, qui em pot convèncer que la meva història, les meves idees, els meus prin­ci­pis, no són els millors?”

Qui perd ha de tro­bar la raó del seu fracàs, ha de tor­nar sobre la rea­li­tat, rein­ter­pre­tar-la i mirar d'enten­dre-la. Neces­sita expli­car-se a si mateix la seva der­rota. Això sig­ni­fica que són els per­de­dors els que millor expli­quen la història, la rea­li­tat tal com ha estat, sepa­rant els sen­ti­ments dels fets i inten­tant enten­dre els perquès.

En el lli­bre de Fer­nando García de Cortázar Los per­de­do­res de la His­to­ria de España es diu: “A vol­tes la der­rota trans­forma els seus pro­ta­go­nis­tes en un cre­pus­cle mitològic que sedu­eix i fas­cina quan es mira a distància perquè sovint els ven­ce­dors i la seva ter­ri­ble admi­nis­tració de la victòria fan els per­de­dors millors del que real­ment varen ser.” Pot ser cert, però l'èpica dels mites no pot ser mai supe­rior a la reflexió del per­de­dor sobre el seu propi fracàs, sobre la fos­cor i amar­gura d'aquest, sem­pre més real que l'exul­tació del bri­llant i vistós èxit, de la victòria dels que per raons a vol­tes aleatòries aca­ben impo­sant la seves opi­ni­ons.

Els car­lins somi­a­ven un món que ja no era pos­si­ble –“Déu, Pàtria, Rei”–, inten­ta­ven bas­tir una rea­li­tat que era més pas­sat que futur, que havia de ser impo­sada ini­ci­al­ment per la força mili­tar perquè, ells pen­sa­ven, després s'aca­ba­ria impo­sant per la força dels drets i les tra­di­ci­ons. Per ells la rea­li­tat havia d'estar d'acord amb els seus prin­ci­pis si havia de ser rea­li­tat.

Començada la guerra i tren­cats els ponts entre l'Infant i Maria Cris­tina, els gene­rals esde­ve­nen senyors feu­dals que es per­se­guei­xen sense treva. Ja des de l'inici els gene­rals car­lins varen per­dre les bata­lles impor­tants i aca­ba­ren per­dent la guerra. No cabien al país pel qual havien com­ba­tut, ells que cre­ien en la tra­dició i en les lle­ial­tats varen haver d'accep­tar mar­xar de la seva pàtria per anar a viure a Lon­dres, París o Viena com a exi­li­ats perquè el món no donava la raó a qui, segons ells, la tenia per tra­dició i des­cendència. La guerra va ser cruel, per ells, els seus ene­mics eren a més d'ene­mics traïdors, ho diu en Men­diri el 1875: “Hem estat vençuts pel vos­tre rei Alfons amb l'ajuda de la revo­lució, emple­nant totes les males arts i mit­jans repro­va­bles que es fan ser­vir per acon­se­guir el tri­omf. S'han com­plert lite­ral­ment els meus pronòstics, hem estat traïts al cen­tre, a Cata­lu­nya, al nord i en defi­ni­tiva arreu”, i amb els traïdors no es pot tenir pie­tat... a la guerra hi va haver pocs pre­so­ners.

Els car­lins només varen cir­cums­tan­ci­al­ment gua­nyar en la guerra civil del 1936-39. Con­vençuts per Mola, capità gene­ral de Navarra, d'unir-se a l'“Alza­mi­ento”, hi par­ti­ci­pen acti­va­ment per des­co­brir al final que el cau­di­llo des­ti­tu­eix el seu líder, Fal Conde, i els inte­gra amb la resta de for­ces revol­ta­des per diluir-ne l'ide­ari. De fet els car­lins mai varen gua­nyar... en aquesta ocasió tam­poc. És un movi­ment amb la sin­gu­la­ri­tat d'haver estat vençut però mai con­vençut.

Baku­nin el 1850 escriu: “La tem­pesta i la vida, és això el que neces­si­tem. Un món sense lleis i per tant lliure.” Mor abans de veure-ho, vol un món sense amos i esclaus, un món de mili­ons d'homes lliu­res, sense cade­nes. Els anar­quis­tes bus­quen durant un segle donar forma a una rea­li­tat utòpica a la qual s'ha d'arri­bar pel tot o res. Hi ha en l'anar­quisme dues idees con­tra­po­sa­des, la de la lluita espontània i directa i la dels que per arri­bar a la uto­pia miren de pla­ni­fi­car el pre­sent, de con­fron­tar l'ene­mic d'una manera orde­nada no fiant-ho tot a la impro­vi­sació de les mas­ses revo­lu­ci­o­na­ries. Joan Peiró, lli­ber­tari de sem­pre, és dels segons. Par­ti­cipa en la vaga gene­ral del 1902 i en la Set­mana Tràgica del 1909, dis­cu­teix com uti­lit­zar millor les poques for­ces, tret del nom­bre, dels mili­ons de tre­ba­lla­dors que fan jor­na­des de dotze hores amb sala­ris de misèria. Amb Sal­va­dor Seguí viu Peiró l'edat d'or de la CNT par­ti­ci­pant en les vagues del 1917 i el 1920, patint atemp­tats dels pis­to­lers de les patro­nals que aca­ben amb la vida de Seguí el 1923.​La lluita entre els aven­tu­rers de la FAI i els sin­di­ca­lis­tes de la CNT afe­bleix el movi­ment. El 36 escriu Peiró con­tra els assas­si­nats gratuïts d'un ter­ror que no té altra fina­li­tat que aquest per si mateix i crea una èpica que el des­tru­eix. Arriba a ser minis­tre en el govern de Largo Caba­llero i com­bat dura­ment els comu­nis­tes, no con­tri­bu­eix a sal­var la República. És sabut: morir per una religió és més sen­zill que viure-la ple­na­ment. És aquest el mal de l'anar­quisme, és com una religió estricta, fanàtica i fata­lista.

La pèrdua de Cuba i les Fili­pi­nes suposa per Espa­nya una catàstrofe econòmica i política que li fa per­dre la fe en si mateixa. La gene­ració del 98 des­criu l'esce­nari però és la del 14 amb Ortega qui inter­preta els fets i pro­posa solu­ci­ons. S'ha de fer tot de nou, s'ha de tor­nar a començar, una pàtria nova perquè la democràcia lli­be­ral està caduca. És la porta per la qual s'entra al fei­xisme, les idees d'Ortega que José Anto­nio lle­geix àvida­ment i eva­pora fins a que­dar-se amb el que ell en con­si­dera l'essència. En un dis­curs del 1933 diu: “Una pàtria no és el sabor de l'aigua d'aquesta font, no és el color de la terra d'aquest camp, és una missió i un destí uni­ver­sals.”

La Falange viu d'un roman­ti­cisme exclo­ent i a vol­tes assassí que pretén rein­ten­tar-ho tot però que sense equi­li­bri entre l'ambició i les for­ces de què dis­posa acaba en res, més enllà de la lite­ra­tura i l'excusa ideològica per mas­sa­crar els que no pen­sen com ells. Ja el 1947 es pre­gunta Lluís San­ta­ma­ria, falan­gista de la pri­mera època: “Aquells que cada dia van fer coses d'arcàngels... a on són ara?, digueu-me, què se'n va fer, d'ells? Tota aque­lla retòrica, tota aque­lla mística, es fa fum, no en queda res.”

Tenim els espa­nyols una carac­terística comuna, la per­ma­nent volun­tat de no apro­fi­tar el pas­sat per cons­truir el futur o per apren­dre a no fer els matei­xos errors, de res­pec­tar el que hi ha no per con­ser­var-ho sinó per millo­rar-ho. Aquesta acti­tud ens porta per­ma­nent­ment a per­dre. Som el país que més cons­ti­tu­ci­ons polítiques ha tin­gut, que més vega­des s'ha rein­ten­tat, en el que més gent ha mort per cau­ses i raons fútils que han durat poc i han ser­vit per res.

Ara que Cata­lu­nya vol pen­sar pel seu compte, no ens empor­tem del tronc comú allò que ens farà més mal que bé. Neces­si­tem més Mara­galls que Una­mu­nos, més Tar­ra­de­llas que Aznars, més Ramo­ne­das que Orte­gas i més Gazi­els que Ramírezs. Apre­nem dels errors dels altres, no cai­guem en els matei­xos.