Els perdedors
no ens emportem
del tronc comú allò que ens farà més mal que bé
Són els perdedors els que expliquen amb més exactitud la història. L'èpica de la victòria canvia la percepció d'aquella perquè qui guanya l'explica a partir del seu èxit que imposa als altres, victòria que conforma la seva realitat que pot ser falsa però que no es percep com a tal perquè: “Si he guanyat, qui em pot convèncer que la meva història, les meves idees, els meus principis, no són els millors?”
Qui perd ha de trobar la raó del seu fracàs, ha de tornar sobre la realitat, reinterpretar-la i mirar d'entendre-la. Necessita explicar-se a si mateix la seva derrota. Això significa que són els perdedors els que millor expliquen la història, la realitat tal com ha estat, separant els sentiments dels fets i intentant entendre els perquès.
En el llibre de Fernando García de Cortázar Los perdedores de la Historia de España es diu: “A voltes la derrota transforma els seus protagonistes en un crepuscle mitològic que sedueix i fascina quan es mira a distància perquè sovint els vencedors i la seva terrible administració de la victòria fan els perdedors millors del que realment varen ser.” Pot ser cert, però l'èpica dels mites no pot ser mai superior a la reflexió del perdedor sobre el seu propi fracàs, sobre la foscor i amargura d'aquest, sempre més real que l'exultació del brillant i vistós èxit, de la victòria dels que per raons a voltes aleatòries acaben imposant la seves opinions.
Els carlins somiaven un món que ja no era possible –“Déu, Pàtria, Rei”–, intentaven bastir una realitat que era més passat que futur, que havia de ser imposada inicialment per la força militar perquè, ells pensaven, després s'acabaria imposant per la força dels drets i les tradicions. Per ells la realitat havia d'estar d'acord amb els seus principis si havia de ser realitat.
Començada la guerra i trencats els ponts entre l'Infant i Maria Cristina, els generals esdevenen senyors feudals que es persegueixen sense treva. Ja des de l'inici els generals carlins varen perdre les batalles importants i acabaren perdent la guerra. No cabien al país pel qual havien combatut, ells que creien en la tradició i en les lleialtats varen haver d'acceptar marxar de la seva pàtria per anar a viure a Londres, París o Viena com a exiliats perquè el món no donava la raó a qui, segons ells, la tenia per tradició i descendència. La guerra va ser cruel, per ells, els seus enemics eren a més d'enemics traïdors, ho diu en Mendiri el 1875: “Hem estat vençuts pel vostre rei Alfons amb l'ajuda de la revolució, emplenant totes les males arts i mitjans reprovables que es fan servir per aconseguir el triomf. S'han complert literalment els meus pronòstics, hem estat traïts al centre, a Catalunya, al nord i en definitiva arreu”, i amb els traïdors no es pot tenir pietat... a la guerra hi va haver pocs presoners.
Els carlins només varen circumstancialment guanyar en la guerra civil del 1936-39. Convençuts per Mola, capità general de Navarra, d'unir-se a l'“Alzamiento”, hi participen activament per descobrir al final que el caudillo destitueix el seu líder, Fal Conde, i els integra amb la resta de forces revoltades per diluir-ne l'ideari. De fet els carlins mai varen guanyar... en aquesta ocasió tampoc. És un moviment amb la singularitat d'haver estat vençut però mai convençut.
Bakunin el 1850 escriu: “La tempesta i la vida, és això el que necessitem. Un món sense lleis i per tant lliure.” Mor abans de veure-ho, vol un món sense amos i esclaus, un món de milions d'homes lliures, sense cadenes. Els anarquistes busquen durant un segle donar forma a una realitat utòpica a la qual s'ha d'arribar pel tot o res. Hi ha en l'anarquisme dues idees contraposades, la de la lluita espontània i directa i la dels que per arribar a la utopia miren de planificar el present, de confrontar l'enemic d'una manera ordenada no fiant-ho tot a la improvisació de les masses revolucionaries. Joan Peiró, llibertari de sempre, és dels segons. Participa en la vaga general del 1902 i en la Setmana Tràgica del 1909, discuteix com utilitzar millor les poques forces, tret del nombre, dels milions de treballadors que fan jornades de dotze hores amb salaris de misèria. Amb Salvador Seguí viu Peiró l'edat d'or de la CNT participant en les vagues del 1917 i el 1920, patint atemptats dels pistolers de les patronals que acaben amb la vida de Seguí el 1923.La lluita entre els aventurers de la FAI i els sindicalistes de la CNT afebleix el moviment. El 36 escriu Peiró contra els assassinats gratuïts d'un terror que no té altra finalitat que aquest per si mateix i crea una èpica que el destrueix. Arriba a ser ministre en el govern de Largo Caballero i combat durament els comunistes, no contribueix a salvar la República. És sabut: morir per una religió és més senzill que viure-la plenament. És aquest el mal de l'anarquisme, és com una religió estricta, fanàtica i fatalista.
La pèrdua de Cuba i les Filipines suposa per Espanya una catàstrofe econòmica i política que li fa perdre la fe en si mateixa. La generació del 98 descriu l'escenari però és la del 14 amb Ortega qui interpreta els fets i proposa solucions. S'ha de fer tot de nou, s'ha de tornar a començar, una pàtria nova perquè la democràcia lliberal està caduca. És la porta per la qual s'entra al feixisme, les idees d'Ortega que José Antonio llegeix àvidament i evapora fins a quedar-se amb el que ell en considera l'essència. En un discurs del 1933 diu: “Una pàtria no és el sabor de l'aigua d'aquesta font, no és el color de la terra d'aquest camp, és una missió i un destí universals.”
La Falange viu d'un romanticisme excloent i a voltes assassí que pretén reintentar-ho tot però que sense equilibri entre l'ambició i les forces de què disposa acaba en res, més enllà de la literatura i l'excusa ideològica per massacrar els que no pensen com ells. Ja el 1947 es pregunta Lluís Santamaria, falangista de la primera època: “Aquells que cada dia van fer coses d'arcàngels... a on són ara?, digueu-me, què se'n va fer, d'ells? Tota aquella retòrica, tota aquella mística, es fa fum, no en queda res.”
Tenim els espanyols una característica comuna, la permanent voluntat de no aprofitar el passat per construir el futur o per aprendre a no fer els mateixos errors, de respectar el que hi ha no per conservar-ho sinó per millorar-ho. Aquesta actitud ens porta permanentment a perdre. Som el país que més constitucions polítiques ha tingut, que més vegades s'ha reintentat, en el que més gent ha mort per causes i raons fútils que han durat poc i han servit per res.
Ara que Catalunya vol pensar pel seu compte, no ens emportem del tronc comú allò que ens farà més mal que bé. Necessitem més Maragalls que Unamunos, més Tarradellas que Aznars, més Ramonedas que Ortegas i més Gaziels que Ramírezs. Aprenem dels errors dels altres, no caiguem en els mateixos.
