John Ford com a consol

Dilluns pas­sat, men­tre can­tava en aquesta columna les absol­tes per les sales de cinema, vaig rebre el lli­bre El cinema a Banyo­les (Ajun­ta­ment, 2013), on s'explica i es docu­menta la fi dels locals de la ciu­tat de l'Estany. L'última pro­jecció va tenir lloc el 25 de maig del 1997 al cinema Mer­can­til, després que el Victòria ja hagués tan­cat les por­tes. En els solars dels dos edi­fi­cis ender­ro­cats s'hi aixe­quen avui sen­gles blocs de pisos i d'ofi­ci­nes. Així s'acaba una llarga història que el lli­bre res­se­gueix fil per randa per mos­trar com va ser aco­llit el cinema per la soci­e­tat banyo­lina des del 1907 fins al cap de setanta anys. La tra­jectòria és paral·lela a la de tan­tes viles i pobla­ci­ons mit­ja­nes del país que també van viure un dia, com en el film de Peter Bog­da­no­vich, el seu par­ti­cu­lar last pic­ture show.

Aquest lli­bre riquíssim, pletòric de dades, curi­o­si­tats i anècdo­tes, és fruit de la col·labo­ració entre l'arxi­ver muni­ci­pal, Josep Gra­bu­leda, i l'acti­vista cul­tu­ral Joan Oliva, actor tea­tral i cinèfil incom­bus­ti­ble. Els cinèfils giro­nins, que en altre temps havíem d'anar a Banyo­les a veure deter­mi­na­des pel·lícules, vam assis­tir fa pocs dies a la feliç estrena d'un pro­jec­tor digi­tal a la carismàtica sala Truf­faut. Hi vam poder veure L'home tran­quil (1952), de John Ford, en versió ori­gi­nal i res­tau­rada. I al cap de cinc minuts de pro­jecció vam retro­bar les imat­ges que tots ens sabem de memòria. Quan John Wayne, de retorn a Irlanda, s'acosta a Inis­free, veu pas­sar fugaçment Mau­reen O'Hara que acom­boia un ramat. Els ulls verds de la noia, els seu cabells rojos, el ves­tit blau i ver­mell, la inqui­eta blan­cor dels xais sobre el prat, com­po­nen una estampa tan enllu­er­na­dora que sem­bla haver tras­pas­sat la fron­tera dels som­nis. Wayne no té més remei que fre­gar-se els ulls i pre­gun­tar al seu com­pany de camí si tot allò es real.

Una vegada més, en aquell precís moment, un cal­fred d'emoció col·lec­tiva va recórrer la sala. Tor­nava la pare­lla per­fecta de Rio Grande (1950). Tor­na­ven la huma­ni­tat, la ten­dresa i la iro­nia infi­ni­tes de John Ford.

Els cinèfils de Banyo­les, de Girona i d'arreu ens con­so­lem el dol amb aquesta cer­tesa: les sales moren, però el cinema no mor.