Allò que no pot ser, no pot ser

Divendres passat, la reina d'Espanya va anar al Teatro Real de Madrid a presidir el que era l'inici de la gala d'honor a Teresa Berganza. Com que sempre han d'anar acompanyats d'un ministre d'Espanya, qui acompanyava Sofia era el ministre d'Educació, Cultura i Esports, el famós José Ignacio Wert. Quan el presentador de l'acte va donar la benvinguda al ministre, va començar una cridòria de “fuera”, “dimisión” i altres expressions més gruixudes. Fa pocs dies, una escena semblant va tenir lloc al teatre de l'òpera de Barcelona, i els talibans mediàtics madrilenys en van culpar el nacionalisme català. Ara no sé què diran ni com s'excusaran, però la realitat és que la indignació ja s'ha infiltrat en les capes socials que abans en deien d'ordre, un fet que no s'hauria de minimitzar.

La resposta governamental a la mala imatge del ministre és sorprenent i mostra que la distància que hi ha entre una majoria absoluta i el totalitarisme és molt prima, o que governen amb un sentit messiànic, per una mena de gràcia de Déu, i que només són responsables davant la història. El més normal seria que, quan hi ha un rebuig tan unànime, reflexionessin sobre el perquè, i potser descobririen que legislar contra tothom n'és una de les possibles causes. Però ells pensen que amb una campanya publicitària i mediàtica a favor del ministre i la seva llei poden revertir la situació, atès que, per ells, la llei és bona, malgrat que sigui qüestionada fins i tot per una bona part del PP.

En la premsa d'aquests dies també observem una gran campanya publicitària a favor del FROB. No sé què deu haver costat la campanya, però sí que sé que és una malversació clara de diners públics. Primer presumeix d'haver portat a terme la difícil tasca de sanejar el sistema financer espanyol i informa el públic que amb la seva gestió ara les persones podran tenir crèdit. És molt difícil de justificar una mena de publicitat semblant i, per tant, no em puc imaginar l'objectiu d'aquesta campanya. El primer element discutible de la seva publicitat és que el sanejament bancari s'hagi acabat, més aviat podríem tenir una nova onada d'ajuts i, per tant, la seva gestió no és per presumir-ne. Ahir mateix ens informaven que, molt probablement, amb els 21.000 milions que va aportar per sanejar Catalunya Caixa, no n'hi haurà prou i en requerirà 4.000 més, i es perdran tots. I, a més, per privatitzar-la hauran d'assegurar al comprador possibles pèrdues que es produeixen per mora en les seves inversions. Un fet que evidenciaria que l'objectiu del famós banc dolent, el Sareb, no s'hauria complert.

Les polítiques per fer que arribi el crèdit a l'economia real tampoc són en mans del FROB tal com ells anuncien. La falta de crèdit és la conseqüència d'un conjunt de factors que conflueixen i no serà tan fàcil solucionar-los ràpidament. Sí que és una bona excusa per als polítics per justificar el que sovint és injustificable. El passat ens condiciona tremendament i el futur del crèdit ja no serà el que era. La falta de rigor en l'anàlisi i la pèrdua de la noció de risc, que ha portat a la fallida tantes entitats, és una vacuna de llarg efecte. Catalunya ha perdut nou caixes; aquesta pèrdua també té un efecte negatiu, perquè imaginem-nos que una empresa treballa amb tres entitats, que és el més normal i prudent, i de cop es fusionen.

L'entitat resultant mai acceptarà el risc que es deriva de la suma dels tres. El seu objectiu serà tornar al d'una entitat. Aquest efecte contracció, que a Catalunya ha estat tan important, és un altre coll d'ampolla perquè flueixi el crèdit. I, és clar, si a tot això hi sumem nivells de morositat perillosos i un entorn econòmic depressiu, les paraules del FROB són pura publicitat. Una despesa clarament suprimible, com ara invertir temps i esforços per millorar la imatge del ministre Wert i la seva llei. Allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible.