Pirates perifràstics

Ve que la dona diu: “Els lli­bres ens trau­ran de casa.” I té raó. Més enda­vant, t'ado­nes que ja t'estan tra­ient de casa. Les mesu­res pal·lia­ti­ves es van fent inútils. Cal tallar més arran: regals a amics i cone­guts, cai­xes a pro­fes­si­o­nals, estricte con­trol de les entra­des... Què us diria que no sabeu. Un lli­bre sem­pre té aquell esquer irre­sis­ti­ble que us fa picar. Mol­tes vega­des, per sort per al vos­tre espe­rit. Els lli­bres són com pira­tes que vénen quan menys els espe­reu i se us empor­ten.

Érem l'abril quan Lluís-Anton Bau­le­nas pre­sen­tava la seva dar­rera novel·la a la 22. L'autor té el seu crèdit, ava­lat per títols que recor­dava, com ara La feli­ci­tat, premi Ber­trana, i tants d'altres, tant de novel·la com de tea­tre, guar­do­nats arreu. La pre­sen­tació va ser força lluïda i eficaç. Quan dema­nava a l'escrip­tor que me'n dediqués un exem­plar, no em vaig poder estar de dir-li, només per fer con­versa: “Saps què passa? Que si després no m'agrada prou, em sap greu haver-lo com­prat.” I ell s'ho agafà a la valenta i, bon vene­dor, em digué que, si no en que­dava con­tent podia dema­nar a en Gui­llem que em tornés
els diners.

No, no patiu, no recla­maré pas els diners a la 22. El lli­bre Quan arribi el pirata i se m'emporti –ja era hora de dir-ne el títol– és una bona novel·la, com han remar­cat els crítics, que per això ho són. Com que espero que la com­preu i la lle­giu, m'estal­vio d'expli­car-vos de què va. Si de cas, només que no és de pira­tes.

Dit això, ben sin­ce­ra­ment, a l'amic Bau­le­nas li podria recri­mi­nar un parell de coses de caire menor, només per fer con­versa.

En la novel·la es con­ju­guen dues històries paral·leles, la del per­so­natge que ell ano­mena l'Ogre i la del pro­ta­go­nista, Car­ducci. Per al meu gust, ben dis­cu­ti­ble, hi ha un gran des­ni­vell nar­ra­tiu entre les dues. És ben fàcil dei­xar-se endur pel Raval bar­ce­loní de la mà del sani­tari fotògraf gai i ena­mo­rar-se de les infi­ni­tes aro­mes subur­bi­als de la diver­si­tat. El món de l'Ogre, en canvi, queda sem­pre massa lluny del lec­tor i, pro­ba­ble­ment, del mateix Bau­le­nas. A mi m'ho ha sem­blat.

L'altra objecció que em ve a la boca és de caire gra­ma­ti­cal, ves per on. M'agrada cer­ta­ment que els lli­bres em par­lin, quan ho dema­nen, en regis­tre col·loquial, fami­liar. Lla­vors és habi­tual que hi surti la forma perifràstica. Però, és clar, tam­poc cal pas­sar-se. L'amic Bau­le­nas, que ha tre­ba­llat en l'ense­nya­ment prou temps, sap que cal tenir mesura per no resul­tar rei­te­ra­tius. Per això em sorprèn lle­gir-li, posem per cas, “quan me'n vaig anar a dor­mir, vaig veure el pirata que em mirava amb cara de pocs amics. Em vaig incor­po­rar. Em vaig aixe­car i vaig encen­dre la llum [...]”.

Per­do­neu, en una pàgina hi he comp­tat qua­ranta vaig. No me la feu bus­car.