Indignar-se, protestar
de fer perquè de la turbulència i l'amalgama confusa que agita el món sencer en surti algun dia un pas endavant, una nova fita de progrés
Canvien els usos de la política, es modifiquen els comportaments socials. Sovint no hi parem esment, però hi ha algun dia en què tot sembla que es conjuri per esclatar a la vegada, i llavors ens sorprenem que les coses, aparentment somortes, hagin esdevingut tan diferents. Ara mateix, tot fa pensar que, cada dia que passa, augmenta d'una manera perillosa la incapacitat dels sistemes polítics i dels partits que els articulen a l'hora de donar respostes a les necessitats de la gent.
Lluny d'aquí, per exemple, un cas particularment il·lustratiu: el Brasil, una sorpresa generalitzada per als observadors que ens ho mirem a tanta distància. Una societat emergent, cridada a grans esperances i a grans expectatives –inclosos els esdeveniments internacionals ara parcialment qüestionats– i capaç de mitigar la desigualtat i de sostreure de la pobresa milers de persones, amb una dinàmica que ens crèiem gairebé definitivament assentada. Però vet aquí que una tarifa dels autobusos encén la protesta, i aviat torna a flor de llavi la vella denúncia de la corrupció: hi ha un malestar latent, doncs, enmig del poble, i això que la resposta de la presidenta no té res a veure amb la ceguesa d'Erdogan, un altre país on la metxa va engegar-se aparentment... pel projecte d'un parc. A Xile, pel cost de la universitat. Més abans, a Tunísia, per l'autoimmolació d'un venedor de fruita...
I a tot arreu uns trets estranyament comuns, entre països que mantenen enormes, clamoroses, diferències entre si, i no sols de renda o d'arrelament del sistema democràtic: espontaneisme, absència de líders, responsabilitat d'organització completament difusa, manca d'interlocució, desconfiança radical en les virtualitats del sistema... No és tampoc la crisi econòmica, almenys no pas del tot, perquè la diversitat de causes i de conseqüències és enorme. Tampoc no s'explica pas tot per l'existència de règims autoritaris i pels greus dèficits de mecanismes democràtics, encara que hi hagi tant d'això, i de misèria, en el rerefons de l'anomenada primavera àrab. Però és igualment cert que, a Occident, la indignació sacseja països de llarga trajectòria i posa a prova institucions de rodatge i d'estabilitat ben contrastats.
Els analistes polítics, els observadors més bregats, es mostren desconcertats davant la magnitud i la generalització del fenomen i ja comencen a fer com els economistes davant els signes de la crisi: modifiquen cada dia les seves previsions, improvisen d'una manera lamentable i cerquen explicacions a les coses després que ja han passat. Els governs tendeixen a fer veure que no passa res o responen de manera aïrada davant un model de protesta i d'indignació ciutadana que no s'ajusta als cànons de tota la vida.
Aquí també, és clar. Aquí la crisi, les retallades i els pegats calents que s'apliquen seguint dicteris imposats molt lluny dels nostres “centres de poder” –un concepte que ja sembla tenir, com els electrodomèstics, una “obsolescència programada”– s'acumulen a una crisi profunda de l'Estat, governat per una força política que cada dia enterra una mica més aquell invent que vam anomenar pacte constitucional: un govern, doncs, que opta sense cap mena de dissimulació per la pura recentralització, per la negació de la diversitat, per la seva submissió a forces reaccionàries. Per als catalans, concretament, la temptació alternativa és francament irresistible: hi ha molta gent que creu de bona fe que, si aconseguim arribar a la consulta i si s'assoleix el triomf de la proposta sobiranista, resoldrem gairebé d'un sol cop tota una colla dels problemes que tenim sobre la taula. No sols, pensen, posaríem terme a la sagnia de recursos que ens ofega, no sols podríem decidir com ens volem governar, sinó que també s'esmorteiria la necessitat del clamor d'indignació i de les noves formes de protesta i de rebuig de la política que també corren per aquests verals. Explicar que aquest és un optimisme que contamina excessivament les nostres venes i el nostre pensament ara mateix no és cap manera d'oposar-se al dret a decidir o bé a la independència, més aviat al contrari.
La temptació de la resposta simple als problemes complexos vicia també, sempre al meu entendre, altres propostes que també expliciten el mateix malestar, com ara l'anomenat Procés Constituent que han endegat Arcadi Oliveres i Teresa Forcades: resulta francament difícil no sintonitzar amb la proposta, que fa una denúncia radical d'una societat tan imperfecta com la que tenim entre les mans...
I queda, és clar, saltant per damunt de les protestes i de la indignació integrals del món sencer, el problema que no sembla que tingui resposta de ningú: ara que fallen els sistemes establerts i les velles fórmules d'interlocució social, com ho hem de fer per donar viabilitat al clamor de la gent, com es poden convertir en polítiques i en programes concrets tantes demandes més o menys vaporoses, com tornem a la política l'altíssima missió de fer-se portaveu de les demandes populars, com generem lideratges i responsables de carn i ossos que tothom pugui reconèixer i acceptar. Sabem que el vell model s'ha anquilosat, s'ha prostituït, ha esdevingut inservible: però no sabem què naixerà de tot això, no sabem com ho hem de fer perquè de la turbulència i l'amalgama confusa que agita el món sencer en surti algun dia un pas endavant, una nova fita de progrés.