Ulls de gos

Em miro el gos, que s'arrau­leix al jaç men­tre jo teclejo, i sos­pira i espera que el tre­gui a pas­se­jar, i sento una mena de ver­ti­gen, perquè per a mi ell i els seus ulls –és un gos mal­trac­tat, aban­do­nat i final­ment adop­tat a casa– són el cor­re­lat del dolor dels nos­tres dies: els nens i les nenes que pas­sen gana, que no fan tots els àpats, que pot­ser només en feien un a l'escola –i ara que ja no hi ha escola, què?–; els avis i àvies que fan mala­ba­ris­mes per arri­bar a final de mes, i que no hi arri­ben, perquè tenen unes pen­si­ons misèrri­mes, després d'haver tre­ba­llat tota la vida, i men­gen poc, i comp­ten fins l'últim cèntim i no es com­pren aque­lles espar­de­nyes que neces­si­ten; els nois i noies que no tre­ba­llen, que no estu­dien, que no fan res perquè no poden fer res, sense atur, sense pres­tació, que deam­bu­len per sobre els dies i les nits sense expec­ta­ti­ves, sense pro­jec­tes; les famílies amb avis a càrrec a qui no els arriba cap ajuda per fer-hi front, perquè la llei de la dependència està morta i enter­rada; les famílies que viuen amb l'espasa de Dàmocles del des­no­na­ment a sobre el cap, perquè mal­grat la bona feina i les pres­si­ons de la soci­e­tat civil, la llei, impla­ca­ble, con­ti­nua sorda i cega; les famílies que van venir al nos­tre país pen­sant que aquí tre­ba­lla­rien i pros­pe­ra­rien, perquè els havien dit que era un país d'opor­tu­ni­tats, i ara se'n tor­nen, per­duts; els joves amb inqui­e­tuds i talent que mar­xen perquè aquí no poden fer res ni tenen cap opor­tu­ni­tat; ONG des­bor­da­des, exhaus­tes, fent un mira­cle cada dia com el dels pans i els pei­xos per poder arri­bar a tot­hom...

Avui que escric això es reu­neix per pri­mera vegada el Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. És molt impor­tant. El full de ruta es va com­plint. Sis­plau, no us obli­deu mai dels qui no han vol­gut seure a la taula que ens ha de per­me­tre votar en referèndum i acon­se­guir un sí que tre­gui el nos­tre poble de la misèria.