Públic o privat

Els que fa una colla d'anys que ens dedi­quem a la pro­fessió hem pogut viure amb tota clare­dat l'evo­lució dels con­cep­tes públic i pri­vat. Hi va haver una època en què tot era pri­vat; per tant, els dia­ris o la ràdio –encara no hi havia tele­visió– no en podien par­lar. La paraula pri­vat tenia un sen­tit tan ampli que qual­se­vol cosa, encara que passés al mig del car­rer, es podia con­si­de­rar pri­vada, tenint en compte la per­sona pro­ta­go­nista. Ja ho sabíem, i ni tan sols ho havíem de con­sul­tar. Amb el retorn de la democràcia es va començar a obrir l'aixeta i els peri­o­dis­tes anàvem pro­vant fins on podíem arri­bar. Un cas ben clar d'inse­gu­re­tat era el tema de la reia­lesa; sem­pre era pri­vat, i per tant només podíem expli­car coses boni­ques i enten­dri­do­res. Aquest és un tema rein­ci­dent i em sem­bla que ho serà sem­pre. Cada vegada que surt a la llum alguna diguem-ne indis­creció m'arri­ben veus que es quei­xen de la manca de pri­va­ci­tat en el diari.

Podríem dir que a còpia d'experiències els peri­o­dis­tes teníem ja unes idees força clares del que era pri­vat o del que era públic. Però resulta que l'evo­lució tec­nològica, que no hi ha déu que la pari, ha tor­nat a posar el tema damunt la taula. Les xar­xes soci­als estan ober­tes a tot­hom i qual­se­vol dia et pots tro­bar amb una notícia que els mit­jans d'infor­mació havien cre­gut que entrava en el ter­reny pri­vat i per tant no s'havia de donar. Aquests dies hem seguit el cas de l'Alícia Sánchez Camacho, les parau­les de Duran i Lleida en una reunió pri­vada, i altres. De ben segur que no ens posa­rem mai d'acord fins on arriba el terme pri­vat i el públic. Perquè hi ha un munt de per­so­nes que per la seva posició política, i a vega­des també social, són per­so­nat­ges públics diguem-ne que per essència. Ells o elles s'hi han posat voluntària­ment i, per tant, gai­rebé tot el que fan i el que diuen té algun interès social.

Tenim clar que tot allò que suc­ce­eix en la inti­mi­tat més íntima és pri­vat. O sigui, dins de les qua­tre parets de casa. Però, i aque­lla pis­cina de casa que està al des­co­bert i, per tant, es pot fil­mar des de l'aire o des d'un lloc alt, és pública o pri­vada? Els que mol­tes vega­des ho tenen més clar són els per­so­nat­ges afec­tats per les infor­ma­ci­ons. Mai es quei­xa­ran que els mit­jans donin una notícia pri­vadíssima si és posi­tiva i els posa a dalt de tot. Però recor­ren a la pri­va­ci­tat quan la infor­mació no els agrada. I aquí entrem en un altre tema: l'interès de la infor­mació. Un altre punt sub­jec­tiu, que depèn de cada mitjà. Sobre­tot a la tele­visió, veiem pro­gra­mes que el 100% no tenen cap interès social, no aju­den en res la per­sona que els mira, però en canvi tenen una gran audiència i són seguits per milers de per­so­nes. Hem par­lat llar­ga­ment del tema amb els res­pon­sa­bles del diari. Tenen clar que, mal­grat els can­vis que s'han produït dar­re­ra­ment, no tot s'hi val. Hem de saber mar­car la fron­tera entre el legal i l'ètic. I encara que les xar­xes soci­als puguin llançar un munt de notícies bones i d'altres d'escom­bra­ries, el diari –par­lem del nos­tre– no pot entrar en aquest joc. La pri­mera feina és valo­rar la notícia –un punt evi­dent­ment sub­jec­tiu– i després veure com donar-la. I encara hi ha més: quan una notícia ja ha apa­re­gut a la xarxa, ja és pública, o con­ti­nua sent pri­vada?

Segons em comen­ta­ven des de la direcció del diari, l'impor­tant davant de cada notícia és pre­gun­tar-nos com s'ha obtin­gut, legal­ment o il·legal­ment. Si ens dei­xem anar, si ens posem l'ètica a la but­xaca, el món pot ser un caos. Hi ha tants mit­jans i tan sofis­ti­cats que podem saber què estan par­lant en Mas i en Rajoy, si és que algun dia par­len. Com a defen­sor del lec­tor, estic con­vençut que no tot s'hi val. Una cosa és que s'obtin­gui una infor­mació gràcies a la perícia del peri­o­dista i perquè sap uti­lit­zar bé les fonts, i l'altra és quan sem­bla que tot s'hi val i, per tant, es tira pel dret. Crec que El Punt Avui, pel que he par­lat amb els direc­tius, té clar que no podem apli­car la llei de la jun­gla i que cal ser seri­o­sos, man­te­nint uns prin­ci­pis ètics bàsics. En una paraula, no tot s'hi val.

Acabo. En Jordi Roma­gosa –no en tinc més dades– m'envia un cor­reu en què posa en dubte que “tocar fusta”, que apa­reix en el diari del pas­sat dia 19, sigui cor­recte i creu que en català hem de dir “tocar ferro”. Ho he con­sul­tat al dic­ci­o­nari, i deixa ben clar que les dues for­mes són cor­rec­tes. I, jo, per la meva experiència lingüística, diré que he vist usar indis­tin­ta­ment les dues for­mes. I, pot­ser fins i tot, és més cor­rent la de tocar fusta. Però ja entraríem en el ter­reny sub­jec­tiu. La qüestió, doncs, és que quan van mal dades toquem fusta o ferro, però que toquem alguna cosa. Com hem de fer davant la situ­ació política que vivim.