Escollir professió
Cada curs tracto més d'un centenar d'estudiants. Molts d'ells arriben a la universitat sense tenir clar què volen fer amb la seva vida. Alguns escullen els estudis universitaris pensant en les sortides professionals; altres tenen molt clar el que han escollit i tenen molt definida la seva vocació; però un gran nombre hi arriben per inèrcia, sense tenir clar el projecte personal, el que volen fer amb la seva vida. S'asseuen a classe i prenen apunts. La majoria desconeixen els seus talents potencials i, molts d'ells, ignoren els seus límits i mancances.
Escollir professió sempre ha estat una tasca difícil, però en el present aquesta dificultat ha crescut de to. Cal recordar, però, que pràcticament fins a finals del segle XX només podien escollir professió un petit segment de la ciutadania, perquè la qüestió era, senzillament, sobreviure. En el present hi ha un immens ventall d'ofertes educatives i d'itineraris professionals per a tots els gustos i capacitats. En el context que patim, però, s'imposa molt sovint el criteri pragmàtic. S'escull la professió tenint en compte les sortides laborals, el mercat, les perspectives de futur, i això, molt habitualment, comporta renunciar als desigs del cor.
Aquest criteri està en la ment de molts professors, també de moltes famílies i en la majoria dels estudiants. No obstant això, és un criteri molt discutit, perquè mai com ara el futur havia estat incert i les professions que suposadament tenien una sortida garantida en el mercat no és tan obvi que vertaderament trobin aquesta escletxa. El criteri pragmàtic, a més a més, no omple emocionalment, no respon a les seves inquietuds, al que abans se'n deia la vocació. Els tutors de batxillerat tenen la difícil, però apassionant tasca, d'acompanyar els estudiants a destriar el seu futur, d'ajudar-los a deliberar i a sospesar les opcions per tal de fer l'elecció més apropiada.
És una tasca, aquesta, de tipus artesanal, perquè exigeix un tracte personal i continuat amb l'estudiant i, a la vegada, un coneixement de les seves facultats, limitacions, potències i capacitats. De vegades, l'estudiant s'enroca en una opció que, senzillament, sobrepassa les seves capacitats; altres cops sent una vocació que no està alineada amb les seves facultats reals. En ocasions, els pares han projectat ja un futur per al seu fill i l'estudiant ha de combatre la resistència dels seus pares per fer realitat el seu projecte. Cal repetir un cop més que educar no és teledirigir els fills cap als objectius que els pares s'han marcat, sinó servir els fills, estar al seu costat, ajudar-los a triar de manera intel·ligent el seu itinerari i a fer realitat els seus somnis.
Hem exclòs del vocabulari pedagògic comú el terme vocació. L'hem relegat a un segon pla per les connotacions religioses que té i, no obstant això, és essencial recuperar-lo en la seva dimensió més plenament humana. Cal ajudar l'estudiant a escoltar la seva veu, a fer silenci per copsar què ha de fer amb la seva vida, quin projecte es proposa realitzar. A la vegada, és essencial que tingui al costat persones, comunitats i institucions que li donin suport, que el facultin per fer realitat el seu somni. Quan el criteri que regeix l'elecció de la professió és únicament el pragmatisme, l'estudiant acaba els estudis, pot ser que, fins i tot, tingui sort i es col·loqui, com diem habitualment, però es troba fent una feina que no l'omple, que no té res a veure amb les secretes aspiracions i viu pensant en el divendres, en les vacances d'estiu, en fugir, tan aviat com pugui, del marc laboral, per respirar, trobar aire i per oblidar com malbarata la seva vida. Afortunadament hi ha un munt de mecanismes d'evasió que el distreuen en el seu temps de lleure.
Contra aquesta tendència, cal educar en la vocació, en la deliberació racional i intel·ligent dels itineraris de futur a partir del coneixement d'un mateix i de l'entorn.
