La piràmide truncada

Només un any ha durat a Egipte la tranquil·litat després de l'enderrocament de l'autocràcia de Hosni Mubàrak i la primera elecció presidencial creïble de la història moderna del país. El cap de setmana passat, milions de persones van envair els carrers de les principals ciutats egípcies per demanar la retirada del president Muhammad Mursi i la fi de la influència dels Germans Musulmans, la força política que li ha donat suport. En una situació caòtica, Egipte sembla lliscar cap a un col·lapse institucional, el perill d'una guerra civil o un cop d'estat militar.

La inestabilitat egípcia té múltiples culpables. Mursi ha estat incapaç de bastir un consensus nacional i s'ha alienat el suport social. Els Germans Musulmans han confós la seva hegemonia política amb un mandat per transformar la societat i s'han apressat en una campanya d'islamització que no té cap suport públic. A Egipte hi ha un notable sector de població laic que aspira a una transformació democràtica i no a l'establiment d'un règim islamista d'inspiració iraniana.

D'altra banda, com és normal en situacions de caos, l'oposició a Mursi ha produït estranys companys de viatge. Als oponents laics i prodemòcrates s'hi han afegit elements fidels a l'antiga autocràcia de Mubàrak, que encara disposa de posicions de gran influència en l'economia i en algunes institucions de l'Estat, com ara la judicatura.

Si no s'imposa finalment el diàleg, l'àrbitre més que probable de la situació és l'exèrcit, que ja ha advertit de la seva disposició a impedir que Egipte llisqui del tot vers el col·lapse. El problema és que la intervenció militar podria donar lloc a un nou període autocràtic que truncaria definitivament les aspiracions de canvi.