La piràmide truncada

Només un any ha durat a Egipte la tran­quil·litat després de l'ender­ro­ca­ment de l'autocràcia de Hosni Mubàrak i la pri­mera elecció pre­si­den­cial creïble de la història moderna del país. El cap de set­mana pas­sat, mili­ons de per­so­nes van envair els car­rers de les prin­ci­pals ciu­tats egípcies per dema­nar la reti­rada del pre­si­dent Muham­mad Mursi i la fi de la influència dels Ger­mans Musul­mans, la força política que li ha donat suport. En una situ­ació caòtica, Egipte sem­bla llis­car cap a un col·lapse ins­ti­tu­ci­o­nal, el perill d'una guerra civil o un cop d'estat mili­tar.

La ines­ta­bi­li­tat egípcia té múlti­ples cul­pa­bles. Mursi ha estat incapaç de bas­tir un con­sen­sus naci­o­nal i s'ha ali­e­nat el suport social. Els Ger­mans Musul­mans han confós la seva hege­mo­nia política amb un man­dat per trans­for­mar la soci­e­tat i s'han apres­sat en una cam­pa­nya d'isla­mit­zació que no té cap suport públic. A Egipte hi ha un nota­ble sec­tor de població laic que aspira a una trans­for­mació democràtica i no a l'esta­bli­ment d'un règim isla­mista d'ins­pi­ració ira­ni­ana.

D'altra banda, com és nor­mal en situ­a­ci­ons de caos, l'opo­sició a Mursi ha produït estranys com­panys de viatge. Als opo­nents laics i pro­demòcra­tes s'hi han afe­git ele­ments fidels a l'antiga autocràcia de Mubàrak, que encara dis­posa de posi­ci­ons de gran influència en l'eco­no­mia i en algu­nes ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat, com ara la judi­ca­tura.

Si no s'imposa final­ment el diàleg, l'àrbi­tre més que pro­ba­ble de la situ­ació és l'exèrcit, que ja ha adver­tit de la seva dis­po­sició a impe­dir que Egipte llis­qui del tot vers el col·lapse. El pro­blema és que la inter­venció mili­tar podria donar lloc a un nou període autocràtic que trun­ca­ria defi­ni­ti­va­ment les aspi­ra­ci­ons de canvi.