El perfil d'Egipte

La situ­ació política a Egipte ha aga­fat una mica a con­tra­peu argu­men­tal la majo­ria d'ana­lis­tes del món occi­den­tal, que estem suant tinta per inten­tar con­ju­mi­nar la neces­si­tat de jus­ti­fi­car que es revo­qui el poder a un senyor que, com a remei, ha demos­trat ser com la malal­tia que venia a gua­rir, amb l'evidència que hi ha hagut un cop d'estat con­tra un repre­sen­tant esco­llit democràtica­ment. En qual­se­vol esce­nari posem per cas euro­peu, la situ­ació seria inac­cep­ta­ble des del nos­tre propi punt de vista, tot i que pot­ser no ho seria tant a ulls d'altres cul­tu­res polítiques. Aquí hi ha, em sem­bla, el quid de la qüestió.

Per aquests verals sovint fem política com­pa­ra­tiva pres­su­po­sant que la democràcia occi­den­tal és l'objec­tiu comú de tota la huma­ni­tat i que tots els que no hi han arri­bat són soci­e­tats que no han avançat prou en el camí de les llums i que cal guiar-les, tute­lar-les i vigi­lar-les men­tre van pro­gres­sant en el bon i únic camí pos­si­ble. Això és fals. Com a demòcra­tes hem d'estar con­vençuts que tenim, ep, de manera per­fec­ti­ble, el millor sis­tema d'orga­nit­zació i con­vivència. Però ens cal adme­tre que el nos­tre parer no és pas veri­tat uni­ver­sal i que no necessària­ment la resta de pobles del món cami­nen en la mateixa direcció. Per ana­lit­zar el cas egipci, més que el mesu­ra­dor democràtic convé apli­car el geo­es­tratègic, que dóna més importància a l'esta­bi­li­tat que no pas a la lega­li­tat. En casos com aquests, estem con­dem­nats a con­for­mar-nos a inten­tar com­pren­dre pro­ces­sos regi­o­nals ente­nent que en política inter­na­ci­o­nal no hem pas vin­gut a can­viar el món sinó a pro­cu­rar que el món no ens canviï a nosal­tres.