la crònica
Frenar els catalans
És una senyora inesgotable, incansable i, com a tal, difícilment destructible. Aquests atributs no solen viatjar junts i és improbable haver-los adquirit. Ben segur que els portava en el disc dur del cervell en nàixer. Es diu que, en parir-la, tot just havia tret el cap, quan amb estupefacció general va preguntar: “Algú de vosaltres em podria dir quina classe de dia fa? Nou mesos aquí dintre sense una gota de llum, són per provocar claustrofòbia al fetus més pintat! Una vegada m'hagin donat el pit —al partit encara l'hi donen ara—, m'agradaria guaitar per la finestra i opinar d'aquest fenomen de dia, nit i claror, foscor. Pregunto, per què no a l'inrevés?” El metge, llevadora i infermeres, confessaren no haver vist mai res semblant. Rematà l'esdeveniment amb la primera descarregada intestinal, bo i guaitant a la finestra tot dient: “Ja soc aquí! Tremoleu! Aviat posaré cullera en tots els plats.” Sorprenent! Amb perspicàcia, a hores d'ara, els lectors ja han deduït que el retrat és de la coneguda politicòloga dretana, xerraire, agosarada, temerària, els discutits discursos, mítings, missatges o declaracions —amb el suport del govern— de la qual s'endevinen fets amb el cap i no amb el cor. Sap el que vol i on va i no perd pistonada. És molt perillosa i pot deixar a la cuneta l'interlocutor de qualsevol tendència, inclosa la seva. Un polític de cor, convençut, no obra així. Quan fa veure que s'enfada, ben segur que el ritme cardíac no se li altera. Si en lloc de repel·lent fos simpàtica, seria temible. Observada amb atenció amb coneixements de psicologia, es pot entreveure la màquina de guerra que camufla, amb l'objectiu únic de posar obstacles i parar com sigui l'accés a les nostres llibertats. L'evident consigna rebuda és ben clara: “¡Frenar, parar, acallar y reducir a los catalanes!”
A Catalunya, ho treballem bo i repartint discursos i arengues que, a més de fer lluir els polítics de torn, serveixen de ben poc. Actes com ara la Diada del 2011 a Barcelona, el concert del Barça fa pocs dies o la quilomètrica cadena humana prevista per a la Diada d'enguany, són els únics que temen les Espanyes. La seva evident repercussió a Europa ens podria ajudar. No pas massa, però. La majoria de països europeus no es mullaran si no veuen ja fet el pas decisiu cap a la nostra independència. Els EUA podrien jugar-hi un paper decisori. El president —no oblidem la seva raça— és molt sensible als clams per la llibertat. La història terrible de la esclavitud dels seus avantpassats la té gravada. En el viatge a l'Àfrica, la visita a Mandela i a la portella d'embarcament d'esclaus el retratà. Una petició oportuna i estratègica seva, podria decantar la balança. Qui tenim amb prestigi suficient per quan arribi el moment fer l'encàrrec al president Obama?