Premis Nacionals de Cultura

Els Pre­mis Naci­o­nals de Cul­tura 2013 ja tenien el titu­lar pre­fa­bri­cat: per pri­mera vegada, un autor català que escriu en espa­nyol –Edu­ardo Men­doza– rebia un guardó per la seva obra literària. Es com­plia així la pro­mesa del Marquès de Caru­lla i Duarte de posar fi a la (segons sa altesa) incom­pren­si­ble absència de la llen­gua espa­nyola dins l'Olimp de l'ima­gi­nari català. Però el més simp­tomàtic del tema és que la majo­ria de titu­lars que han res­sal­tat l'afer Men­doza, ja fos a favor o en con­tra, obvi­a­ven que altres dels guar­do­nats –com el filòsof Josep Ramo­neda o l'oceanògrafa Jose­fina Cas­tellví– també han ordit la seva tasca inves­ti­ga­dora majo­ritària­ment en espa­nyol. Si la tria de llen­gua és polèmica o notícia sobta que la lite­ra­tura sigui motiu de dis­cussió en tant que sedàs de símpto­mes polítics, però que no apli­quem el mateix esta­tut a l'oce­a­no­gra­fia o a l'amor al saber. Aquesta és la mos­tra per­fecta d'un auto­co­lo­ni­a­lisme ben propi dels cata­lans: pen­sar que la nos­tra llen­gua és un fac­tor d'iden­ti­tat en lite­ra­tura, però que no compta ni un gram en el pen­sa­ment o en la ciència. Una idea fatal­ment errònia que es pot escapçar de soca-rel lle­gint una sola pàgina de Tru­eta o Pujols. Però aquí el pro­blema no és la llen­gua sinó l'ima­gi­nari que hi asso­ciem. Alguns espa­nyols sem­pre han rei­vin­di­cat la gene­ració dels Marsé i com­pa­nyia no pas perquè els interessi la seva lite­ra­tura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa sali­var el retorn a la seva Bar­ce­lona espa­nyo­lit­zada. Si us hi fixeu, els seus apo­lo­ge­tes mai no par­len d'autors cata­lans en espa­nyol com ara Javier Calvo o Robert Joan-Can­ta­ve­lla: a banda de no lle­gir-los, no els citen perquè el seu ima­gi­nari no es pot emprar com a arma con­tra el cata­la­nisme. Igual­ment, hi ha un sobi­ra­nisme que es resis­teix a citar Xènius o Estel­rich perquè aquests colos­sos des­fi­len el seu pen­sa­ment de boti­gueta, man­cat de vir­tut i d'imperi. Per tant, dei­xem-nos de la conyeta sobre quina llen­gua tria cadascú i par­lem dels ima­gi­na­ris que repre­senta una obra. Així podrem posar més llum en aquests pre­mis.