Fonaments econòmics
No m'agrada recrear-me en els desastres, però sí aprendre'n. Catalunya s'entesta en determinades enquestes, més o menys cuinades, a tornar al conflicte de sempre, allò que per alguns va configurar a mitjan segle XIX la Qüestió catalana i el xoc de mentalitats entre els partidaris de l'industrialisme i els retardataris agraristes castellans. Segons es llegeix a La Societat (1 d'abril de 1843), de clara inspiració balmesiana, Catalunya tenia dos màxims problemes plantejats: “El de la constitució de Catalunya dins d'Espanya, que és el més greu entre els nacionals, i el de l'organització del treball, que és el més fonamental que avui té plantejada la societat humana “(vol. I, pàg. 112). Dues qüestions que han perdurat en el temps, i segle i mig després continuen pendents de solució, a la vista del procés sobiranista català i la crisi substancial del capitalisme.
No sembla prudent maximitzar les qüestions socials sense emmarcar-les en el seu context històric. Jaume Balmes escrivia d'una tirada El criteri, al refugi d'un amic, fora de Barcelona, mentre la ciutat era bombardejada per l'ínclit Espartero. A què venia tal brutalitat? La primera guerra carlina (1833-1840) propalaria rumors d'independentisme a Catalunya. La Comissió de Fàbriques (agrupació empresarial de l'època) difon una circular dirigida als obrers: “Qué sería si todas las demás provincias de España no quisieran consumir ningún género catalán, lo que harían sin duda si Cataluña se declarase independiente?” Temors a l'ús en aquells anys bel·licosos, i també ara, tot i la globalització econòmica. Pels empresaris catalans, un 60% del seu mercat, excepte notables excepcions, guarda encara vinculació amb Espanya ¿Cal plantejar-se una ruptura territorial sense reparar en això?
Potser alguns han infravalorat aquest factor condicional, però el futur dels pobles no només es construeix des dels somnis, per ser sòlids els processos, no han de desatendre elements estructurals de l'economia i de la sostenibilitat de la societat. Egipte acaba d'experimentar el fet revisionista en la seva revolució, a partir precisament de la pèrdua de poder adquisitiu dels seus habitants i del greu perjudici econòmic general després de la caiguda de Mubàrak i l'assentament democràtic dels Germans Musulmans. Un exemple d'insostenibilitat social, que de vegades desencadena fenòmens retroactius greus com al Quebec de 1980 i la frenada econòmica que ha disminuït el progrés de Mont-real, potenciant el desenvolupament de la veïna Toronto (Ontario).
No tot consisteix en la voluntat de ser. El catalanisme històric coneix de sobres aquesta proporció entre l'ésser i el poder de la sostenibilitat. El professor Jordi Nadal, quan es refereix a les conseqüències de la Guerra de Successió, diu que “el país catalán renunció en el siglo XVIII a la reivindicación colectiva, esto es el autogobierno […] para entregarse a la reivindicación individual en forma de éxito en el trabajo y en los negocios de cada uno. Riqueza y bienestar material en vez de cargos y honores” (discurs al Gremi de Fabricants de Sabadell, el 20 de maig de 2009). Amb aquests precedents ¿pot sorprendre l'absència d'institucions cimeres de l'economia catalana en la recent convocatòria del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, com Foment del Treball, el Cercle d'Economia, La Caixa, l'Institut Català de Sant Isidre, el RACC, l'Ateneu Barcelonès, el Banc de Sabadell, la Societat d'Amics del País, l'Institut de l'Empresa Familiar...? La voluntat és encertada quan es construeix des dels fonaments de la societat, i l'arquitectura econòmica és, probablement, el fonament de viabilitat de projectes i propòsits. Més d'un estrateg del procés independentista hauria de reflexionar sobre aquests mecanismes. L'anomenada societat civil quedaria coixa sense la sòlida societat econòmica. És aquí on el debat s'ha d'encarnar.
