El bé i el mal

La vida és una taronja per fer suc par­tida pel mig amb un gani­vet de fulla esmo­lada. Les dues mei­tats es com­ple­men­ten i con­tras­ten; l'una és amarga i l'altra és dolça. En una mei­tat hi ha els qui tre­ba­llen molt tota la vida, i en l'altra, els qui no fan mai res i sem­pre estan can­sats. En una mei­tat hi ha els qui només intri­guen, cri­ti­quen, fan guerra bruta i sem­bren zitzània, i en l'altra, els qui són tan nobles que, ni que ho vol­gues­sin, no ho sabrien fer. En una mei­tat hi ha els qui llui­ten per can­viar les coses i en l'altra, aquells a qui tot ja els està bé, sem­pre que ells esti­guin bé. Els uns sem­pre tenen idees, els altres no en tenen ni una en la seva vida. Hi ha els qui són tan rics que mai no tenen prou diners i els qui són tan pobres que sem­pre els en sobren. Trobo llo­a­ble que el ten­nista Andy Mur­ray hagi des­ti­nat el premi de Wim­ble­don a un hos­pi­tal de Lon­dres per a malalts oncològics. Pot­ser em direu que aquest espor­tista deu tenir molts diners, però això no li treu mèrit, perquè n'hi ha que en tenen molts i no en donen mai, i encara n'hi ha que com més en tenen, més en volen. L'avarícia, la immo­ral neces­si­tat de tenir més, no té atu­ra­dor: hi ha tan­tes coses a fer, amb diners, tanta segu­re­tat, tanta admi­ració per com­prar... N'hi ha que en volen tants que no s'estan de fer tram­pes, no decla­ren guanys ni paguen impos­tos, esta­fen, eva­dei­xen... per tenir-ne més i més.

La set­mana pas­sada el Fòrum Car­le­many de Girona va ator­gar els seus pre­mis al filòsof Xavier Rubert de Ventós i al Banc dels Ali­ments. En Fre­de­ric Gómez, direc­tor del Banc de Girona, expli­cava que abans el lema de l'enti­tat era Dóna el que et sobri. Fins que un dia va arri­bar un senyor gran, car­re­gat amb dues bos­ses del súper amb arròs, llet i pasta, i els va dir: “A mi no em sobra pas, aquest men­jar. Però hi ha gent a qui li fa més falta.” El bé i el mal. El mal fa el bé encara més dolç. El bé fa el mal més supor­ta­ble.