Síndrome d'Estocolm
Es diu del segrestat que es posiciona a favor dels seus raptors. A la Catalunya del XX i primers del XXI n'hi havia de forma notòria. Ara, amb la plantofada diària que ens ve d'Espanya i la seva matussera actuació cada cop n'hi ha menys. La gent mira, escolta, parla i llegeix, la realitat cau pel seu propi pes. La democràcia no agrada als espanyols més conspicus, això allibera els catalans dels seus raptors ideològics, polítics, socials econòmics i del seu imaginari col·lectiu. Per no parlar d'una història mal explicada i pitjor interpretada.
Darrere els no dialogants defensors de la línia més unitarista de la dreta extrema espanyolista, aquella que ens nega el tot i més com a poble i cultura, s'hi pot veure la cua de molts fills de franquista reciclat que militaren en un fort radicalisme extrem, personal i polític, del comunisme al falangisme. Després, en enfonsar-se les ideologies doctrinàries, els més dogmàtics, els fills de franquistes vergonyants, tornaren a mare, mirin sinó els noms i la trajectòria dels principals líders del PP o dels fundadors de Ciutadans i altres grupuscles sempre amatents en delatar i denunciar la immersió lingüística, el declarar-se població lliure i sobirana, el fer onejar l'estelada en llocs municipals. On sortir al carrer i viure la il·lusió de tot un poble per la seva llibertat els fa veure fantasmes i gairebé viure en un estat permanent d'irritació.
Actualment els tossuts i interessats raptors d'Estocolm van perdent força, a marxes forçades. A la gent ja no se la pot enredar en el tema de la llengua castellana, també patrimoni del país. Molts que el parlen foren presents a les manifestacions pel dret a decidir, hi són igualment en l'encesa d'espelmes de les places on arreu del país es demana un estat. El coet neolerrouxista els ha fet llufa, més quan les comunitats de llatinoamericans instal·lades a Catalunya, els nous emigrants sud-americans, políticament no els han fet cas. Ans al contrari, ells volen ser com tothom, el mateix desitgen pels seus fills. Alhora els quasi insulten en creure que la nova emigració beu a galet. Igual amb els procedents de la resta del món, més encara, però, per no haver-hi ni el lligam de la llengua castellana.
Aquests servidors d'una Espanya oficial de pandereta i corrupció gens democràtica, d'un Estat maldestre on els comptes i sobres de fosc finançament presumptament arriben fins i tot a les butxaques dels diputats del PP i encara el cap del govern, volen estendre l'odi i dividir-nos. El darrer intent va cap a la gent gran, madura i anciana, d'origen no català. Amb els seus fills no poden, els joves estan per la llibertat i la lliure opinió de tothom. I aquí xoquen el PP i C's. Per aquí veuen una fugida de vots d'un partit vers un altre. Rau en aquest punt la responsabilitat única de Pere Navarro. Si fa cas els temors del PSOE (que mai ha entès Catalunya), o dels seus corifeus excapitans, fracassarà.
IC ha fet un pas molt intel·ligent, valent, lúcid i útil en reclamar un estat propi. Des de la coherència ideològica, des del suport de les bases. S'ha posicionat des d'una perspectiva progressista davant els drets de les persones, de la plena democràcia. Fent política amb majúscula. Un dels seus líders rumiava amb massa prudència, no es decidia a fer-se lliure d'Espanya per si mateix, dubtava, per raons personals i familiars, però en quedar-se al costat del PP i C'S se li van acabar totes les innecessàries cauteles. Qui coneix el que han mamat els dirigents de la dreta extrema i qui ve del món social treballador, si és honest amb els seus, no pot votar mai amb qui nega el dret a decidir. El va ajudar també la rectitud sense màcula dels seus companys de direcció. En Pere Navarro ha de tenir valor i tremp fins al final. Si s'afegeix al projecte polític majoritari del poble català, dels pocs existents avui a Europa, passarà a la història amb tots els honors. Si no, del tot al res.
