Ídols

Aquests dies, arran de la pre­sen­tació del fut­bo­lista Ibra­hi­mo­vic com a nou fit­xatge del FC Bar­ce­lona, he sen­tit ver­go­nya ali­ena i ver­go­nya una mica més pròpia, per dos motius ben dife­rents. El pri­mer és la imatge que van donar molts dels afi­ci­o­nats del club blau­grana sal­tant al camp i arren­cant la gespa com no farien ni tan sols al seu jardí. La ver­go­nya una mica més pròpia l'he sen­tida lle­gint el tema que publi­quem unes pàgines més avall i que explica la gran tro­ba­lla que ha fet un grup de recerca gironí en relació amb la lluita con­tra el càncer. Què té a veure l'Ibra­hi­mo­vic amb inves­ti­ga­dors com Oli­ve­ras, Menéndez o Vázquez-Martín? Direc­ta­ment, no res. Però posats de cos­tat retra­ten ben bé una soci­e­tat que situa gent que venta coces a una pilota (ep, i ho dic com a afi­ci­o­nat al fut­bol, que consti) infi­ni­ta­ment per damunt d'autènti­ques estre­lles en les seves espe­ci­a­li­tats com poden ser els met­ges esmen­tats o tants altres. Un país que té fut­bo­lis­tes al davant de científics en la seva escala de valors té una malal­tia real­ment greu que no es cura només amb met­ges, però encara menys amb fut­bo­lis­tes.