Ara torno
Un crit, sí, però d'alerta
Mirat fredament i amb la perspectiva d'uns dies, segurament no n'hi ha per tant pel que va dir Pep Guardiola la setmana passada. Al cap i a la fi, va rebatre uns quants rumors, més o menys malintencionats, que s'han escampat contra ell mentre estava vivint a Nova York. No n'hi hauria per tant si no n'hi hagués per tant, és clar. O sigui, si no fos perquè el clima que s'ha atiat des de la seva sortida voluntària del club de la seva vida fos el que és: la confrontació, més o menys soterrada. Atribuint a la directiva de Sandro Rosell l'origen de les malintencionades acusacions que se li han fet, Guardiola no ha obert un nou front, però sí que ha aprofundit les trinxeres que ja estaven fetes. Qui tingui ganes de situar-se o fer-se fort en una o en l'altra està ara més carregat de motius (però no de raons) per fer-ho. No cal posar-hi noms, perquè tots els sabem i perquè, al cap i a la fi, massa que es tracta de protagonismes i de coses personals, aquesta divisió.
No sembla, però, que l'efecte de les declaracions de Pep Guardiola sigui el que li convé al Barça. Els acusats de no deixar-lo tranquil no es donen per al·ludits i atribueixen la seva escenificació a una intenció de desviar l'atenció pel seu interès de fitxar Thiago Alcántara per al Bayern. I ell segurament no va calcular prou bé les conseqüències del que va dir. Les reaccions majoritàries s'han centrat a repartir les culpes i a atiar la confrontació, que és el més fàcil. El més difícil, però més necessari, seria pensar que no pot ser que el millor entrenador de la història del club i la directiva més votada de la història estiguin en aquesta situació, i, per tant, actuar en conseqüència.
Voldria pensar que la desfogada de Guardiola no és un crit de guerra sinó un crit d'alerta. Que fins aquí podíem arribar. Que aquest clima de confrontació no és casual, però sobretot que no és convenient. Que tan dolent és atiar-lo com, simplement, tolerar-lo. Perquè no s'ha construït mai res de bo des de la rancúnia. I d'això hi ha dècades d'exemples en la història del Barça. Encara que només sigui per això, valdria la pena provar alguna vegada la generositat i l'esperit constructiu des del govern del club. Fer-ho des de la direcció de l'equip no va anar gens malament, i no cal recordar tot el que es va aconseguir i que va ser només fa quatre dies. Més enllà dels noms i de les trinxeres, el que té futur és la fórmula de generositat i esperit constructiu.