El silenci dels sepulcres

Quan els fets sobre la dub­tosa con­ducta d'un polític són acla­pa­ra­dors i no poden ser reba­tuts amb parau­les vol dir que la situ­ació d'aquest polític ha entrat en un car­reró sense sor­tida. La paraula és necessària per a la con­vivència, per al debat, per reba­tre un atac rebut o per defen­sar els pro­pis interes­sos.

Mari­ano Rajoy no és un líder carismàtic que prac­tica l'anar tirant encara que les tem­pes­tes li espe­te­guin a les fines­tres de La Mon­cloa. La direcció dels par­tits per líders carismàtics com­porta la des­hu­ma­nit­zació del seu entorn. No és el cas. Curi­o­sa­ment, dar­rere els silen­cis esquemàtics de Rajoy s'ha començat a cons­truir tota mena d'alter­na­ti­ves, de parau­les mig dites, de petits grups que pro­po­sen alter­na­ti­ves. Ha començat a esten­dre's la idea que en democràcia ningú és insubs­tituïble i que un par­tit que gau­deix d'una majo­ria abso­luta al Congrés no es pot ofe­gar en els silen­cis del seu líder que deso­ri­en­ten més els seus que la resta de ciu­ta­dans.

Tot par­tit i tota orga­nit­zació política té recan­vis de sobres per subs­ti­tuir qui queda inca­pa­ci­tat per malal­tia o cau en desgràcia política davant la soci­e­tat. La fórmula que sigui el par­tit i no les urnes en elec­ci­ons gene­rals qui faci fora un diri­gent màxim no és habi­tual en els anys de democràcia. S'hau­ria de remun­tar a la dimissió d'Adolfo Suárez i la subs­ti­tució per Leo­poldo Calvo Sotelo arran de la dimissió irre­nun­ci­a­ble del líder de la Unión del Cen­tro Democrático. Però Thatc­her fou des­tituïda pel seu propi par­tit, Gor­don Brown també va reco­llir el poder en un pacte amb Tony Blair que dei­xava Dow­ning Street molt tocat per la seva gestió arran de la guerra de l'Iraq. Gerald Ford va subs­ti­tuir Ric­hard Nixon a mei­tat de man­dat i el can­ce­ller Hel­mut Sch­midt va ocu­par el lloc de Willy Brandt el 1974 quan aquest es va veure obli­gat a dimi­tir per un tema d'espi­o­natge.

Davant les evidències que va apor­tant l'ine­fa­ble Luis Bárce­nas, en qual­se­vol altre país democràtic hi hau­ria hagut un debat seriós, llarg i al més afer­ris­sat pos­si­ble, al Par­la­ment. Alguna dimissió s'hau­ria produït. Però aquí les renúncies a un càrrec públic són tan escas­ses com ines­pe­ra­des. En un tema d'aquesta enver­ga­dura no n'hi ha prou amb el silenci tot espe­rant que el sumari es vagi ins­truint fins que arribi el moment del judici oral i la sentència cor­res­po­nent. Aquesta doc­trina fou introduïda en mal moment pel pre­si­dent Felipe González quan digué que la cor­rupció no tin­dria efec­tes polítics fins que els jut­ges dic­tes­sin sentència. Això explica la resistència a anar-se'n a casa quan un càrrec públic és impu­tat o la seva gestió està rela­ci­o­nada amb algun escàndol impor­tant.

Mari­ano Rajoy i María Dolo­res de Cos­pe­dal no adme­ten cap res­pon­sa­bi­li­tat sobre els sobres que cir­cu­la­ven per les més altes esfe­res del PP. El que fa ben poc encara era una per­sona de total con­fiança al car­rer Génova de Madrid, ara resulta que és un delinqüent i que vol fer mal al par­tit. Les breus parau­les de Rajoy, al cos­tat del pri­mer minis­tre polonès, foren reco­lli­des imme­di­a­ta­ment pel Finan­cial Times, que titu­lava dient que l'ofen­siva con­tra el pre­si­dent col·loca­ria el país en una ines­ta­bi­li­tat política. Res més fals. Quan un polític qüesti­o­nat per fets que no són negats docu­men­tal­ment no marxa a casa o surt de la pri­mera línia, fa un mal ser­vei al país que s'arros­sega per debats estèrils i per cops de l'opo­sició con­tra una majo­ria abso­luta que per­met legis­lar còmoda­ment però que en cap cas pot ser­vir d'escut de pro­tecció per qual­se­vol even­tu­a­li­tat.

És pos­si­ble que Luis Bárce­nas faci de Samsó i hagi deci­dit fer caure tota la cúpula del PP com si fos­sin els filis­teus que mori­ren escla­fats per la ven­jança d'aquell home que moria matant a tots els seus ene­mics que li havien tret els ulls i li havien tallat els cabells perquè va reve­lar que el secret de la seva força estava en la seva llarga cabe­llera. Els cabells tor­na­ren a créixer i se sentí nova­ment fort.

Però el cas Bárce­nas no és fruit d'inves­ti­ga­ci­ons periodísti­ques ni tam­poc de reve­la­ci­ons fetes per l'opo­sició. S'ho han fet ells matei­xos, s'han bara­llat entre ells, han cobrat diners de forma opaca, ho han negat i ara resulta que el tre­so­rer “delinqüent” va pro­duint papers que demos­tren que els paga­ments frau­du­lents van exis­tir. És simp­tomàtic que tots els tre­so­rers del PP hagin tin­gut pro­ble­mes amb la justícia. I també que altres par­tits no hagin pogut demos­trar la seva trans­parència en el finançament de les seves orga­nit­za­ci­ons. El PSOE té pro­ble­mes seri­o­sos a Anda­lu­sia i tant CDC com UDC els han tin­gut i tenen a Cata­lu­nya. No és pos­si­ble fer fora la cor­rupció de la vida política. Ni aquí ni enlloc. N'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà arreu. La diferència és que quan es des­co­brei­xen casos fla­grants de cor­rupció en altres països les con­seqüències són imme­di­a­tes i les dimis­si­ons són el més nor­mal del món.

És una con­tra­dicció que un govern amb majo­ria abso­luta com el de Mari­ano Rajoy sigui tan fràgil, es refugiï en el silenci davant d'un cas de pre­sumpta cor­rupció política i per­so­nal, parli com si les greus irre­gu­la­ri­tats comp­ta­bles del seu par­tit no tin­gues­sin gaire importància. Es demos­tra també que la política avui ja no s'amida només amb la força que donen una majo­ria d'escons al Par­la­ment sinó amb la capa­ci­tat de con­vicció dels diri­gents vers els ciu­ta­dans.

Tot va molt de pressa i el pro­blema rau sovint a con­tro­lar la velo­ci­tat del canvi. Les exigències als polítics i als diri­gents soci­als i econòmics són imme­di­a­tes, seve­res, sense con­tem­pla­ci­ons. Bàsica­ment, perquè es dis­posa de més infor­mació, es viu en temps real i tot­hom té una idea molt feta sobre el que passa.

Per aques­tes raons és deci­siu l'ús de la paraula, el dis­curs polític, la força de la con­vicció de les idees i la trans­parència al més alt nivell. Ja sé que aquesta nova rea­li­tat fa molt més difícil i fei­xuga la pràctica de la política, que és obser­vada amb meti­cu­losa seve­ri­tat.

Estem davant d'un pro­blema polític de pri­mera mag­ni­tud. Rubal­caba li recor­dava l'altre dia que Rajoy estava asse­gut sobre tres vol­cans: l'atur, el cas Bárce­nas i Cata­lu­nya. En el pri­mer cas fa el que li diuen des de la troica, en el segon no ano­mena ni tan sols el nom del que fou tre­so­rer del PP i en el cas de Cata­lu­nya sim­ple­ment no en parla i deixa que passi el temps com si aquí no hi hagués cap pro­blema.

Aquests rep­tes embol­ca­llats amb una crisi econòmica de grans dimen­si­ons no s'arre­gla­ran amb els silen­cis i diva­ga­ci­ons. La paraula és més necessària que mai. Per dir la veri­tat i per convèncer la gent que està molt deso­ri­en­tada. Sense paraula no som res. El silenci està en els sepul­cres.