Reaccions catalanes

El cas Bárce­nas demos­tra que el con­cepte de res­pon­sa­bi­li­tat política es troba del tot eva­po­rat en l'acti­tud dels diri­gents espa­nyols. Malau­ra­da­ment, però, la idea també és absent dels diri­gents cata­lans quan emer­geix un cas de cor­rupció que afecta l'exer­cici de les seves fun­ci­ons. No cal que un polític hagi de ser con­dem­nat, ço és, res­pon­sa­ble penal­ment, per assu­mir les con­seqüències d'actes il·legals o abu­sius que es van come­tre quan el polític en qüestió osten­tava un càrrec de rellevància en el seu par­tit o en un govern. En qual­se­vol democràcia avançada la mera negligència en el con­trol d'algun sub­or­di­nat que infrin­geix la llei seria motiu de dimissió. Ni a Espa­nya ni a Cata­lu­nya ni tan sols quan hi ha indi­cis ferms de cri­mi­na­li­tat que por­ten a la fase d'enju­di­ci­a­ment es mate­ri­a­litza la com­pleta renúncia. Així ho demos­tren els casos de diver­sos dipu­tats al Par­la­ment que con­ti­nuen amb l'acta mal­grat que la seva causa aviat serà cone­guda per un jurat o que el govern de la Gene­ra­li­tat es man­tin­gui intacte després que en les con­clu­si­ons del jutge ins­truc­tor ja es mani­festi que CDC es va finançar il·legal­ment tot rebent més de cinc mili­ons d'euros en comis­si­ons de Fer­ro­vial a través de dona­ci­ons al Palau de la Música i la medi­ació de Fèlix Millet i Jordi Mon­tull.

Tot i no tro­bar-se en una etapa tan avançada del procés penal, encara és més escan­dalós que Mari­ano Rajoy no hagi res­post política­ment d'haver permès que durant vint anys el senyor Bárce­nas orga­nitzés una xarxa de finançament il·legal en el si del Par­tit Popu­lar. No cal que s'arribi a pro­var que Rajoy s'havia bene­fi­ciat per­so­nal­ment d'aques­tes il·lega­li­tats o que, fins i tot si aquest aspecte s'arribés a pro­var, resultés que el delicte havia pres­crit o que no arri­bava a la quan­ti­tat esta­blerta per esde­ve­nir una infracció penal. La gra­ve­tat de les irre­gu­la­ri­tats que es copsen causa una des­con­fiança tan gran en les ins­ti­tu­ci­ons, una indig­nació tan pro­funda en la ciu­ta­da­nia, que hau­ria de pro­vo­car la cai­guda del govern o almenys una res­posta pública, deta­llada i con­tun­dent a través dels meca­nis­mes par­la­men­ta­ris que es pre­ve­uen.

Una altra qüestió és com la crisi espa­nyola deri­vada del cas Bárce­nas és ges­ti­o­nada pels par­tits cata­lans i per la majo­ria política supo­sa­da­ment sobi­ra­nista. Si es pensés en ter­mes de poder i la citada majo­ria tingués clar el pro­jecte inde­pen­den­tista apro­fi­ta­ria (i fomen­ta­ria) la con­jun­tura de des­con­cert i caos que es podria apo­de­rar de les ins­ti­tu­ci­ons cen­trals per con­cre­tar els ter­mes de la rup­tura. Per con­tra, sense allu­nyar-se gaire de la tra­dició que ha por­tat el cata­la­nisme a l'atzu­cac, la reacció cata­lana en el menys nefast dels casos ha estat impli­car-se en el debat espa­nyol i exi­gir la dimissió de Rajoy i, en l'apor­tació més repul­siva, apos­tar per l'esta­bi­li­tat de l'actual govern del PP com defen­sava Duran i Lleida tot al·legant que ell es refi­ava més de la paraula del pre­si­dent del govern que de Bárce­nas. Pot­ser la prudència de CiU, i en oca­si­ons la con­nivència amb el PP, no amaga que qual­se­vol ges­ti­cu­lació més del compte es podria tor­nar en un bume­rang que des­tapés encara més roba bruta de la que la fede­ració ha de ren­tar davant dels jut­jats. Però ni tan sols l'apel·lació de CDC a l'auto­rit­zació per rea­lit­zar una con­sulta com a con­dició per donar suport a un canvi de govern a Espa­nya (una con­dició, per cert, que els dipu­tats d'ERC no exi­gien a l'opo­sició al Congrés quan aquesta es plan­te­java una moció de cen­sura) cor­re­geix massa la posició erràtica dels repre­sen­tants cata­lans a Madrid. I la per­ple­xi­tat res­pecte de les opor­tu­ni­tats que per a l'inde­pen­den­tisme obre el col·lapse del govern espa­nyol es revela jus­ta­ment en limi­tar les aspi­ra­ci­ons a una demanda de con­sulta quan cal­dria traçar un gest de fer­mesa amb una legi­ti­mi­tat democràtica reforçada i que con­trastés, de cara a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, amb el fan­gar que pateix Espa­nya.

Tot cre­ient que el focus de legi­ti­mi­tat se cen­tra en la con­sulta, sem­bla que els polítics cata­lans s'obli­din que la majo­ria el que dema­nava en les pas­sa­des elec­ci­ons era un estat. Però pot­ser és que en rea­li­tat es tracta de bus­car totes les gira­gon­ses pos­si­bles per no enca­rar l'objec­tiu que afir­ma­ven defen­sar, cosa que porta a una reflexió de con­clu­si­ons encara més pre­o­cu­pants, i és que el cata­la­nisme, i la supo­sada majo­ria sobi­ra­nista, està gene­rant un dis­curs pel qual sem­bla que encara es bus­ca­rien excu­ses per no fer la inde­pendència ni tan sols en el supòsit que els fac­tors de poder ens fos­sin tan favo­ra­bles a causa de la feblesa espa­nyola que l'estat propi caigués com fruita madura. En d'altres parau­les, que alguns supo­sats sobi­ra­nis­tes no assu­mi­rien la inde­pendència ni que ens la rega­les­sin.

Davant de l'esce­nari de la des­com­po­sició d'Espa­nya que es pre­para aquesta també serà una sin­gla­dura que caldrà obser­var amb cura i, en el seu cas, denun­ciar amb èmfasi: tor­narà a tenir el cata­la­nisme després de dos segles de fra­cas­sos la temp­tació de redi­mir Espa­nya de la seva putre­facció? O aquesta vegada sí que estem dis­po­sats a posar tota la carn a la gra­e­lla en el nos­tre pro­jecte naci­o­nal? No es tracta de fora­gi­tar una classe política espa­nyola inte­grista i cor­rupta i pac­tar amb una altra de moderna, trans­pa­rent i tan plu­ra­lista que garan­teixi la cele­bració d'una con­sulta, es tracta de fer la inde­pendència. Que els mit­jans no s'aca­bin trans­for­mant en renúncies.