Reaccions catalanes
El cas Bárcenas demostra que el concepte de responsabilitat política es troba del tot evaporat en l'actitud dels dirigents espanyols. Malauradament, però, la idea també és absent dels dirigents catalans quan emergeix un cas de corrupció que afecta l'exercici de les seves funcions. No cal que un polític hagi de ser condemnat, ço és, responsable penalment, per assumir les conseqüències d'actes il·legals o abusius que es van cometre quan el polític en qüestió ostentava un càrrec de rellevància en el seu partit o en un govern. En qualsevol democràcia avançada la mera negligència en el control d'algun subordinat que infringeix la llei seria motiu de dimissió. Ni a Espanya ni a Catalunya ni tan sols quan hi ha indicis ferms de criminalitat que porten a la fase d'enjudiciament es materialitza la completa renúncia. Així ho demostren els casos de diversos diputats al Parlament que continuen amb l'acta malgrat que la seva causa aviat serà coneguda per un jurat o que el govern de la Generalitat es mantingui intacte després que en les conclusions del jutge instructor ja es manifesti que CDC es va finançar il·legalment tot rebent més de cinc milions d'euros en comissions de Ferrovial a través de donacions al Palau de la Música i la mediació de Fèlix Millet i Jordi Montull.
Tot i no trobar-se en una etapa tan avançada del procés penal, encara és més escandalós que Mariano Rajoy no hagi respost políticament d'haver permès que durant vint anys el senyor Bárcenas organitzés una xarxa de finançament il·legal en el si del Partit Popular. No cal que s'arribi a provar que Rajoy s'havia beneficiat personalment d'aquestes il·legalitats o que, fins i tot si aquest aspecte s'arribés a provar, resultés que el delicte havia prescrit o que no arribava a la quantitat establerta per esdevenir una infracció penal. La gravetat de les irregularitats que es copsen causa una desconfiança tan gran en les institucions, una indignació tan profunda en la ciutadania, que hauria de provocar la caiguda del govern o almenys una resposta pública, detallada i contundent a través dels mecanismes parlamentaris que es preveuen.
Una altra qüestió és com la crisi espanyola derivada del cas Bárcenas és gestionada pels partits catalans i per la majoria política suposadament sobiranista. Si es pensés en termes de poder i la citada majoria tingués clar el projecte independentista aprofitaria (i fomentaria) la conjuntura de desconcert i caos que es podria apoderar de les institucions centrals per concretar els termes de la ruptura. Per contra, sense allunyar-se gaire de la tradició que ha portat el catalanisme a l'atzucac, la reacció catalana en el menys nefast dels casos ha estat implicar-se en el debat espanyol i exigir la dimissió de Rajoy i, en l'aportació més repulsiva, apostar per l'estabilitat de l'actual govern del PP com defensava Duran i Lleida tot al·legant que ell es refiava més de la paraula del president del govern que de Bárcenas. Potser la prudència de CiU, i en ocasions la connivència amb el PP, no amaga que qualsevol gesticulació més del compte es podria tornar en un bumerang que destapés encara més roba bruta de la que la federació ha de rentar davant dels jutjats. Però ni tan sols l'apel·lació de CDC a l'autorització per realitzar una consulta com a condició per donar suport a un canvi de govern a Espanya (una condició, per cert, que els diputats d'ERC no exigien a l'oposició al Congrés quan aquesta es plantejava una moció de censura) corregeix massa la posició erràtica dels representants catalans a Madrid. I la perplexitat respecte de les oportunitats que per a l'independentisme obre el col·lapse del govern espanyol es revela justament en limitar les aspiracions a una demanda de consulta quan caldria traçar un gest de fermesa amb una legitimitat democràtica reforçada i que contrastés, de cara a la comunitat internacional, amb el fangar que pateix Espanya.
Tot creient que el focus de legitimitat se centra en la consulta, sembla que els polítics catalans s'oblidin que la majoria el que demanava en les passades eleccions era un estat. Però potser és que en realitat es tracta de buscar totes les giragonses possibles per no encarar l'objectiu que afirmaven defensar, cosa que porta a una reflexió de conclusions encara més preocupants, i és que el catalanisme, i la suposada majoria sobiranista, està generant un discurs pel qual sembla que encara es buscarien excuses per no fer la independència ni tan sols en el supòsit que els factors de poder ens fossin tan favorables a causa de la feblesa espanyola que l'estat propi caigués com fruita madura. En d'altres paraules, que alguns suposats sobiranistes no assumirien la independència ni que ens la regalessin.
Davant de l'escenari de la descomposició d'Espanya que es prepara aquesta també serà una singladura que caldrà observar amb cura i, en el seu cas, denunciar amb èmfasi: tornarà a tenir el catalanisme després de dos segles de fracassos la temptació de redimir Espanya de la seva putrefacció? O aquesta vegada sí que estem disposats a posar tota la carn a la graella en el nostre projecte nacional? No es tracta de foragitar una classe política espanyola integrista i corrupta i pactar amb una altra de moderna, transparent i tan pluralista que garanteixi la celebració d'una consulta, es tracta de fer la independència. Que els mitjans no s'acabin transformant en renúncies.
