Quin juliol!

La nit del 24 de gener de 1969, ens varen detenir a casa de la Maria Lluïsa i de l'Alfons Comín: acabaven de decretar l'estat d'excepció. I es pot dir que tornàvem a estar plegats –l'Alfons Comín, l'Ernest Udina i jo– com poques hores abans a l'Escola Professional del Clot, on tots tres treballàvem: l'enginyer Comín era qui definia el sentit tècnic i pedagògic de la FP nocturna; l'Ernest i jo érem professors i, a més, participàvem en accions del Centre Pere Claver, nucli actiu en la formació de joves sindicalistes (oficialment clandestins), dirigit pel jesuïta Joan Torres Gasset. Si l'any anterior havia estat el del Maig Francès del 68, aquell gener era el de les lluites, també dels universitaris barcelonins.

Tots tres érem amics i compartíem projectes, no sé si transformadors però sí des d'una innegable tossuderia i bona fe.

L'Alfons va morir el 23 de juliol de 1980: feia poc que havia estat elegit, a les llistes del PSUC, diputat al Parlament català. L'Ernest va morir al cap de vint-i-un anys, el 5 de juliol de 2001, quan acabava de fer els seixanta anys i el cim del Montblanc. A més de sobreviure-hi, els he enyorat a fons. Tan diferents com eren i, alhora, tan generosos: tots dos practicaven allò de la formació permanent. I tots dos, periodistes i escriptors genuïns, mai no amagaven el cap sota l'ala. Pere Gimferrer va escriure, als cinc dies de la mort de l'Alfons: “El que avui ens llega –aquesta imatge tan nítida– ho va guanyar triant. Cada instant de la vida pot arrodonir, així, un perfil del dibuix final: pur, intangible.”

Per la seva banda, l'Ernest, al seu gran llibre Quo vadis, Catalonia? gosava afirmar que la seva reflexió sobre Catalunya a Europa era “un llibre de futur”. I reivindicava, amb Maria Antonieta Macchiochi, que “sense idees no podem construir Europa, sense idees l'ésser humà no té esperança ni pot construir el seu futur. Ni tampoc els pobles”. En aquesta hora de la nostra història, ¿no és veritat que ens falten idees així com les energies dels supervivents i dels que van ser els nostres coetanis?