No ens estimen

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, ha acu­sat el Par­tit Popu­lar d'ali­men­tar la cata­la­nofòbia, cosa que, explica, pro­du­eix encara més des­a­fecció dels cata­lans res­pecte de la resta de l'Estat. El Pre­si­dent té bona part de raó; els con­ser­va­dors ali­men­ten els pit­jors sen­ti­ments de l'Espa­nya mes­quina, però ells no són els únics res­pon­sa­bles que els cata­lans n'esti­guem fins a la bar­re­tina, cada dia que passa, dels nos­tres conveïns espa­nyols. Espa­nya no ens estima. Com molt bé recor­dava l'his­to­ri­a­dor Joan B. Culla en un arti­cle publi­cat a El País, ja fa segles que els espa­nyols ens tenen en mal con­cepte. Culla es remunta al segle XVII per tro­bar la pri­mera mos­tra d'anti­ca­ta­la­nisme en dues cites de Que­vedo que valen un imperi: «Son los cata­la­nes aborto mons­tru­oso de la política» i «el catalán es la cri­a­tura más triste y mise­ra­ble que Dios creó». L'anti­ca­ta­la­nisme forma part del subs­trat mateix de la cul­tura política i social espa­nyola. Som el per­ma­nent ene­mic inte­rior, que segles de boge­ria han inten­tat anor­rear a par­tir de la pro­hi­bició de la llen­gua, prin­ci­pal signe d'iden­ti­tat del poble català. El patri­moni d'aquest odi vis­ce­ral no el té la dreta espa­nyola; l'esquerra l'ha con­reat quan li ha con­vin­gut, perquè dreta i sinis­tra com­par­tei­xen una mateixa tipo­lo­gia de votant. La veu de Rodríguez Ibarra o de José Bono no ha estat desau­to­rit­zada pel PSOE. Aquests dos diri­gents han ata­cat Cata­lu­nya a par­tir de negar-li el reco­nei­xe­ment com a país. Bono deia el 2006: «Per a mi i per a la majo­ria d'espa­nyols, cons­ti­tu­ci­o­nal­ment i afec­ti­va­ment, només hi ha una nació, que és Espa­nya. La resta, diguin el que diguin, són les regi­ons, ter­ri­to­ris o enti­tats que la inte­gren.» Si Que­vedo ens trac­tava de «mise­ra­bles», Rodríguez Ibarra ho feia d'«inso­li­da­ris», un eufe­misme per dir el mateix. Als cata­lans, el govern de Zapa­tero ens ha pres el pèl durant un munt de mesos i mal­grat el que es digui hau­rem d'espe­rar les liqui­da­ci­ons anu­als per veure si el finançament que tan bé ens han venut és o no just per a Cata­lu­nya. I vivim amb l'amenaça cons­tant que la volun­tat popu­lar no sigui res­pec­tada perquè un grup de jut­ges que són més lents que l'anar a peu poden deci­dir reta­llar una llei apro­vada pel Par­la­ment i el Congrés. De motius per estar farts, n'hi ha hagut sem­pre, l'únic que ara són més evi­dents perquè Cata­lu­nya sent que no pot des­ple­gar tot el seu poten­cial. Nosal­tres, però, con­ti­nuem tri­ant viure així, en un cons­tant estat de cons­ter­nació vic­ti­mista perquè ells no ens esti­mem i nosal­tres a l'únic que sem­bla que aspi­rem és que ens accep­tin. Som un cas digne d'estudi clínic.