L'endemà del dissabte

Holanda, i això ho diuen gai­rebé tots els cata­lans que conec que l'han visi­tat, és un país aco­lli­dor (mal­grat l'existència d'un cert klo­ot­zak mal edu­cadíssim que regeix la parada d'aren­ga­des que hi ha davant del Rijks­mu­seum a Ams­ter­dam). Sobre­tot, a Holanda es res­pira, en gene­ral, un ambi­ent de calma i esta­bi­li­tat i –per dir-ho així– de per­manència. (Fins al punt que hi ha holan­de­sos que se'n quei­xen, de tanta tran­quil·litat). En tot cas, costa molt, avui en dia, recor­dar que durant gai­rebé un segle (de 1556 fins a 1648) Holanda sen­cera era una província espa­nyola més. I que va dei­xar de ser-ho perquè els holan­de­sos d'ales­ho­res van ini­ciar un procés sobi­ra­nista con­si­de­rat del tot il·legal per Madrid.

El procés va començar amb un Acte d'Abju­ració (1581) que més enda­vant seria un refe­rent per als redac­tors de la Decla­ració d'Inde­pendència dels EUA (1776) i que fins i tot podria ser d'interès per als autors futurs de la segu­ra­ment ine­vi­ta­ble Decla­ració Uni­la­te­ral d'Inde­pendència d'aquí, ate­ses algu­nes de les fra­ses clau del text neer­landès. Per exem­ple: “Quan un Príncep intenta supri­mir els drets i furs [dels seus súbdits] tot insis­tint que li siguin ser­vils, ja no és cap Príncep, sinó un tirà i els seus súbdits l'han de con­si­de­rar com a tal... Els asses­sors del Rei Espa­nyol, que cobe­gen les rique­ses dels Països Bai­xos, l'han acon­se­llat de sot­me­tre'ls mit­jançant l'abso­lu­tisme... Per tant, veient que no hi ha cap pos­si­bi­li­tat de recon­ci­li­ació, i a manca d'un altre remei, ens veiem obli­gats a renun­ciar la nos­tra fide­li­tat al Rei d'Espa­nya i mal­dar tan bé com podem per asse­gu­rar els nos­tres drets i la nos­tra lli­ber­tat.

Qua­li­fi­cats, sens dubte, com a fanàtics per la Chacón holan­desa de torn, tot seguit la majo­ria de neer­lan­de­sos es van veure immer­sos en una guerra amb la corona espa­nyola, que van aca­bar gua­nyant el 1648 (els cata­lans, que també llui­ta­ven con­tra els espa­nyols en aque­lla època, hi van enviar dos obser­va­dors mili­tars, per apren­dre'n). Afor­tu­na­da­ment, els temps han can­viat i, avui dia, en comp­tes de llui­tar per treure'ns Madrid de sobre, aviat podrem votar per sepa­rar-nos-en. I si així acon­seguíssim (ni que fos a mitjà ter­mini) la pau i pros­pe­ri­tat –i, sobre­tot, la per­manència– de què els holan­de­sos gau­dei­xen actu­al­ment, vaja, crec que val­dria la pena.