Insults, ofenses, nazis

Quan aquestes ratlles es publiquin, segurament tothom haurà dit la seva en relació amb el gafe del Gafo, aquest que és el número 2 remunerat de la Marca España i que amb el seu bagatge de militar jurídic de l'armada, col·locat també a la carrera diplomàtica d'ambaixador al Líban i de cap de protocol a la presidència del govern central amb diferents governs, té un sòlid ridiculum vitae. És curiós que en alguns aspectes la seva trajectòria vagi paral·lela amb la de Federico Trillo (aquell del “viva Honduras” tan sonor i revelador). Són gent perillosament inclinada cap a la violència contra les minories pacífiques que poden presentar una certa resistència als intents d'assimilació. Aparentment, són l'únic factor que per la via antagònica predomina sobre qualsevol altre element de cohesió de l'espanyolisme. La cosa ve de lluny i alguns ja tenim una edat prou avançada per recordar aquell “¡habla cristiano, perro catalán!” Els precedents són, però, molt nombrosos d'ençà de Galinsoga, aquell nefast i funest director de La Vanguardia Española que el pare Godó va haver d'acomiadar pel seu “¡catalanes de mierda o mierda de catalanes!”, pronunciat a crits a fi d'interrompre una homilia que no encaixava amb els principios del Movimiento. De fet, la tendència ha seguit impertèrrita sense defallir en el propòsit d'esborrar del mapa allò que els unifica a la contra en lloc de practicar la convivència i un mínim respecte exigible fins i tot en un “projecte suggestiu de vida en comú” tan feixista com el que va proclamar José Antonio.

Ocasionalment, en Pemán podia publicar un article titulat El catalán, un vaso de agua clara. Però després es recuperava la línia argumental de l'insult permanent. Per exemple, als mítings electorals dels partits de dreta , quan els jubilats de l'autocar s'adormen, sempre hi ha l'encarregat de dir: insulteu els catalans que, si no, se'ns adormen. I realment, el procediment és infal·lible com ho era l'antisemitisme a l'Alemanya hitleriana. Recordin, per exemple, l'últim carnaval de Cadis, ciutat sobre la qual jo no diré mai aquella maldat que fins i tot els barcos ja entren al port de cul. Tampoc no repetiré aquella pretesa frase d'un taxista hàbilment interrogat que contestava: “Aquí mariquitas lo somos todos, pero lo que se dice maricones, maricones de verdad, somos muy pocos.” Seria faltar als homosexuals com a col·lectiu perfectament respectable i ofendre una ciutat sencera que no s'ho mereix. És més, si a les chirigotas de carnestoltes hi hagués algun element de crítica intel·ligent que fes referència a Catalunya, em semblaria acceptable encara que no fos una mostra de bon gust. En canvi, que una de les carrosses d'enguany cantés una prova tan evident de riquesa de matisos i de missatge conciliador com la lletra de la cançó que reiterava la frase ben eloqüent de “a la mierda los catalanes”, em causa la lògica antipatia i em recorda la frase de Felipe González quan li van explicar que a Andalusia hi ha més invàlids que no pas jubilats i el seu comentari va ser: “Y eso que aquí no han tirado bombas atómicas.”

I simplement, em vaig preguntar si té sentit que, com a zona que aporta recursos als territoris subsidiats, ens toqui pagar els excessos dels receptors de les nostres dosis de solidaritat que trenquen el principi de l'ordinalitat, que hauria d'impedir que el receptor dels ajuts acabi sent més ric que el donant que, p. ex., no té odontologia gratuïta com és el cas d'Extremadura on fins i tot són subvencionades les classes de masturbació. A part, però, d'aquesta reacció probablement lògica, tot i que no passa d'un sentiment personal de possible sensació d'ingratitud per part dels beneficiats, hi ha un aspecte que sí que em sembla que justifica la nostra exigència d'algun tipus de condemna moral i eventualment la tipificació com a delicte de qualsevol incitació a l'odi entre els pobles. A França, ara mateix, hi ha alcaldes imputats per frases més suaus que no pas aquestes, parlamentaris que, pel mateix motiu, han estat desposseïts de la seva immunitat i a la UE s'estan perseguint i processant els culpables de difondre la ideologia nazi. La mateixa que la delegada del govern central a Catalunya, Llanos de Luna, ha glorificat amb condecoracions a gent de la División Azul lliurades en un acte oficial a la caserna de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca. Pagant, és clar, el contribuent amb els seus impostos.

En quin país estem? Pot un estat, que va fingir ser democràtic, organitzar la concessió de medalles als més execrables genocides de la història i als criminals de guerra condemnats a Nuremberg amb caràcter universal i que van estrenar a Barcelona la suprema covardia de bombardejar una població civil indefensa de dones i infants? Doncs bé, les chirigotas també comporten un factor de santa indignació atès que l'Ajuntament de la ciutat va concedir a la lletra de la merdosa cançó el segon premi i que la televisió pública del govern d'Andalusia no va parar de retransmetre-la. En resum, els individus poden emmetzinar les idees, però els governs i els estaments oficials han de ser responsables dels seus actes. Per exemple, si les invitacions al boicot de productes catalans (v. gr. el cava) les fan uns presidents autonòmics, haurien de ser objecte de condemna moral amb conseqüències polítiques de tipificació susceptible de sancions. Si no és així, cada dilluns podríem invitar els consumidors catalans a boicotejar a la recíproca empreses que practiquen l'agressió més roïna . Posem per cas, l'acció de Sanitas de negar assistència mèdica a un malalt pel sol fet de portar les indicacions del tractament en català. Prou també de multes al CAT enganxat al costat de la matrícula d'un vehicle! I prou també de no rebre del Ministeri el cost d'atendre els desplaçats p. ex. els de la ingrata Saragossa que reclama que la població aragonesa de la Franja sigui atesa a l'hospital Arnau de Vilanova de Lleida o els qui són benvinguts als centres mèdics catalans d'excel·lència i, després, no fan cap gest per cobrir el cost des del Ministeri.

Finalment, hi ha un tema totalment diferent, però vinculat també a les simpaties pro nazis. Es tracta del cas de Bernie Ecclestone, l'amo de la Fórmula I, junt amb el fill del fundador del partit nazi britànic, Max Mosley, que controla la FIA. El Sr. Bernie en qüestió va fer un gran elogi de Hitler l'any 2009 i també va revelar la seva ideologia tot dient que les dones s'haurien d'estar a casa vestides de blanc, com tots els altres electrodomèstics. Jo encara recordo la filmació de TV de J.M. Aznar anant a presentar-se-li a la pista de les curses dient que era el president d'Espanya. D'allò en va sortir amistat, el gendre Agag de soci a la compra i venda del Queen's Park Rangers després de posar-lo a primera divisió de futbol. Hi ha una novetat, però, i és que la justícia alemanya ha decidit processar-lo, per suborn al director del banc Bayern LB que ja és a la presó per haver acceptat diners a canvi d'ajudar a vendre la F-1 als fons CVC Capital Partners. Segueixen, doncs, freqüentant les males companyies.