La síndrome d'Hybris

David Owen, metge i dos cops minis­tre en el govern labo­rista de Callag­han, ana­litza admi­ra­ble­ment en The Hubris syn­drome. Bush, Blair and the into­xi­ca­tion of power, el procés d'enfo­lli­ment d'ambdós diri­gents res­pecte a la guerra de l'Iraq (d'Aznar, òbvi­a­ment, ni en parla, ja que ningú creu que pintés res de res en cap sen­tit). De Blair, explica que quan un alt asses­sor li acon­sellà prudència, ell va repli­car “vostè és Cham­ber­lain, jo sóc Churc­hill i Sad­dam Hus­sein és Hit­ler”, i va afe­gir que el judici final sobre la guerra que­dava reser­vat “a Déu”. I Déu també va ser deci­siu pel que fa a Bush, que, en un ram­pell de sin­ce­ri­tat, va con­fes­sar a un minis­tre estran­ger: “Em mou una missió de Déu... Déu em va dir «George, vés a atra­par aquests ter­ro­ris­tes de l'Afga­nis­tan», i ho vaig fer, i em va dir “George, vés a posar fi a la tira­nia de l'Iraq”, i ho vaig fer.”

Con­si­de­rar-se braç exe­cu­tor d'una divi­ni­tat és tan sols un dels 14 símpto­mes indi­ca­tius per Owen de la presència d'Hybris, dels quals des­ta­quen els següents: 1. Per­cepció nar­ci­sista del món, con­ce­but com a esce­nari on tro­bar la glòria i no com a espai pro­blemàtic no auto­re­fe­ren­cial; 2. Obsessió per la pròpia imatge; 3. Llen­guatge messiànic, amb tendència a uti­lit­zar la ter­cera per­sona o el majestàtic nosal­tres; 4. Iden­ti­fi­cació d'un mateix amb l'Estat, fins a con­si­de­rar idèntic l'interès propi amb el del país o fins a creure que qual­se­vol bene­fici propi, legal o il·legal, queda jus­ti­fi­cat per tal designi redemp­to­rista; 5. Exces­siva con­fiança en el judici propi i menys­preu del con­sell aliè;
6. Creença des­me­su­rada, limítrofa amb un sen­ti­ment d'omni­potència, sobre el que hom pot asso­lir per­so­nal­ment; 7. Pèrdua de con­tacte amb la rea­li­tat, sovint fruit d'un aïlla­ment pro­gres­siu; 8. Nega­tiva obs­ti­nada a can­viar de rumb mal­grat que tot indi­qui que esdevé impres­cin­di­ble.

A cri­teri d'Owen, n'hi ha prou de detec­tar 4 o 5 d'aquest símpto­mes per a una cor­recta diagnosi d'Hybris (mal­grat reconèixer que la línia de sepa­ració amb el TPN o tras­torn de per­so­na­li­tat nar­ci­sista és molt feble); a més, afe­geix que, així com sense una posició de poder és molt difícil que l'Hybris es desen­vo­lupi, l'àmbit polític, per con­tra, ofe­reix la terra més fèrtil per a la seva ger­mi­nació, espe­ci­al­ment si con­cor­ren 3 cir­cumstàncies: 1. Èxit acla­pa­ra­dor en la con­se­cució o con­ser­vació del poder (acon­se­guint, per exem­ple, una majo­ria abso­luta o rei­te­ra­des ree­lec­ci­ons); 2. Con­text polític sense con­tra­pe­sos sufi­ci­ents per a l'exer­cici de l'auto­ri­tat per­so­nal (per exem­ple, amb els altres dos poders de l'Estat min­vats, per directa apro­pi­ació del legis­la­tiu i con­trol més o menys sub­til del judi­cial); 3. I, com a fac­tor deci­siu, llarga durada en el poder.

Per això, una soci­e­tat sàvia hau­ria de con­ti­nuar la savi­esa romana i, amb el ritual del memento mori com a refe­rent (o sigui, el de l'esclau recor­dant
al gene­ral vic­toriós que des­fi­lava per Roma la seva con­dició de mor­tal), des­co­brir algun tipus de vacuna con­tra l'Hybris. En aquests moments tan deli­cats per a tanta gent sofrent i per a Cata­lu­nya, cal més que mai tenir pre­sents els efec­tes devas­ta­dors d'aquesta pato­lo­gia.

Jo, que ja sóc gra­nat, he vist – i patit– cla­mo­ro­sos casos d'hybris en l'àmbit de la política esta­tal, autonòmica i muni­ci­pal. Sí, és clar, car lec­tor un xic anyós: penso en aquells en els quals vostè pensa; exac­ta­ment en els matei­xos.