Calendaris

L'electrònica ha engo­lit mol­tes tra­di­ci­ons que havien sobre­vis­cut a can­vis de clima, for­mes de viure, poder i escla­vi­tud, con­ques­tes i ser­vi­tuds. No es tracta de grans coses, sinó de peti­te­ses que l'ordi­na­dor es va men­jant com una fera enga­bi­ada. Una d'aques­tes va ser, fa anys, la redacció de calen­da­ris en forma de lli­bret, amb la pre­dicció del temps durant tot l'any. Per al món rural, pagès majo­ritària­ment, el calen­dari tenia la funció prin­ci­pal d'asse­nya­lar el dia, les fes­tes, els sants, les llu­nes, hora­ris de sor­tida i posta de l'astre rei i de la lluna i, el més impor­tant, la pre­visió del temps. La gent del camp, pot­ser inculta però no xim­ple, no ho deia però ho pen­sava: “Com és pos­si­ble que els calen­da­ri­ers puguin saber el temps que farà per enda­vant, fins a un any vista?” Era ben clar que les pre­dic­ci­ons eren pura fan­ta­sia, amb el suport de les esta­ci­ons de l'any.

S'expli­cava l'anècdota del fill petit d'un redac­tor de calen­da­ris. El noi volia aju­dar, però dub­tava a dis­tri­buir plu­ges, vent i bon i mal temps. “Mira l'any pas­sat i posa-hi quel­com sem­blant. No pot variar gaire”, diu el pare. Al cap de poca estona, el nen pre­gunta: “Què hi poso, a l'estiu, pare?” Aquest fa: “Quin mes?” I diu el fill: “El juliol.” Replica el pare: “Al juliol, calor, home, calor!” No es podien equi­vo­car el mes de juliol.

Al desem­bre, des­fi­la­ven pels car­rers dels pobles els vene­dors de calen­da­ris, amb les can­ta­re­lles carac­terísti­ques. El calen­dari de més pres­tigi, més docu­men­tat i millor edi­tat era L'ermità. Era una mica de dre­tes i el com­pra­ven els pro­pi­e­ta­ris. En canvi, el Del pagès, era més popu­lar entre la classe obrera. Els arren­da­ta­ris i els mit­gers es que­da­ven el Nou, d'una posició intermèdia. Ben docu­men­tat, par­lava de pres­si­ons, ciclons i anti­ci­clons i càlculs de pro­ba­bi­li­tats dels fenòmens atmosfèrics. Als lle­gits els agra­dava molt. Hom espe­rava aque­lles veus tren­ca­des pel men­jar poc, dor­mir sota un pont i can­tar: “Calen­dari l'ermità del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya!” O el que deia: “Calen­dari nou, que ende­vina quan plou i quan cauen les figues seca­llo­nes!”

El Calen­dari del pagès era, però, el domi­nant, amb l'apar­tat dedi­cat a les dades de sem­bra de lle­gums i cere­als, les de pro­tecció de la fruita con­tra les mos­ques i, en gene­ral, una autèntica i gene­rosa infor­mació agrícola, hor­to­lana i fructífera. Els anys de la post­guerra, els obli­ga­ren a edi­tar en cas­tellà. El meu pare deia: “No ho entenc. De les gote­ja­des esti­uen­ques en diuen llu­vias débiles en el lito­ral i del vent serè, norte. De l'esmor­zar, desayuno, i d'una rosta ofe­gada amb oli, un all fre­gat a cada banda i un tall de can­sa­lada fet tomba i tomba a les bra­ses, tos­ta­das.” No és bo arra­par-se al pas­sat, ho sé. Però d'aquells temps en què ens havíem d'empas­sar allò de “Patria, justícia y pan” i de les tres cap, ens quedà als pro­ta­go­nis­tes un res­sen­ti­ment ines­bor­ra­ble. Com un tatu­atge!