Deixem jeure els uranis escondits!
Encara no ha passat l'ensurt del fracking, que ha mobilitzat les comarques afectades i ha obligat la Generalitat a desautoritzar les primeres prospeccions a la Garrotxa, quan ha ressorgit el perill radioactiu amb la sol·licitud de renovats permisos per buscar urani. La societat australiana Berkeley Resources, mitjançant la seva filial espanyola Minera del Río Alagón, que ja va fracassar en intentar fer prospeccions d'urani a Salamanca i Extremadura, ha demanat al govern Mas fer-ne a l'Alta Anoia i una part del sud del Solsonès. La multinacional segurament va pensar, erròniament, que a Catalunya ho tindria més fàcil. Ningú no la va informar que una altra corporació més poderosa ja va intentar-ho durant els anys setanta i va sortir-ne ben escaldada.
Santi Vila, el conseller de Territori i Sostenibilitat tenia vuit anys quan el febrer del 1981 la Chevron i l'Estat espanyol varen abandonar el consorci que s'havia creat per portar a terme aquella agressió al territori. El polític convergent no pogué, doncs, participar activament en les mobilitzacions populars que es varen produir a les comarques de la Selva, Osona i la Garrotxa, i també a l'Anoia, contra els cinc decrets del BOE que declaraven zones de reserves provisionals per a la investigació de minerals radioactius en una extensió de 104.330 hectàrees!
El conseller, sense fer referència a aquests antecedents, ens va assegurar que l'urani a l'Anoia és “absolutament estratègic per al desenvolupament econòmic de la comarca” i que la recerca es faria “amb les màximes garanties des del punt de vista mediambiental”. Dues consideracions de l'honorable mandatari. L'urani únicament pot ser estratègic per al lobby atòmic, no per al poble, ja que l'utilitza com a combustible per provocar la fissió als reactors nuclears i per a finalitats militars. Les prospeccions no aportarien cap valor afegit a les comarques de l'Anoia i el Solsonès que no siguin la degradació i la contaminació química i radioactiva. Li recomano la lectura de l'informe que varen fer els científics i tècnics independents a l'època per encàrrec de la Coordinadora d'Ajuntaments per una Moratòria Nuclear (CAMON) i publicat a Edicions 62 el 1991 (Catalunya sota el perill de l'urani, Oriol Cabré, Pere Carbonell, Josep Puig i Santiago Vilanova). En el cas que es localitzés urani de qualitat la fabricació del combustible es produiria en laboratoris d'indústries ubicades fora de l'Estat espanyol. Aquí només quedaria l'enorme moviment de terres i la contaminació de les aigües i de l'atmosfera provocades pel radó (gas radioactiu que es genera triturant la pechblenda i la uranita, associades a materials carbonífers) i per la utilització d'agents àcids per la concentració de l'urani.
La segona objecció és d'ordre polític. El govern hauria de ser coherent amb el seu pla estratègic per la transició. Abans que assolim l'Estat propi no s'hauria d'autoritzar cap tipus de concessió extractiva i fòssil que pogués hipotecar el model territorial i de desenvolupament. El fracking, per explotar gas generat triturant les roques profundes, i la mineria d'urani, són explotacions que defineixen un Estat al servei d'una estructura energètica que perpetua l'explotació dels recursos fòssils en mans estrangeres, marginant les energies del sol.
El 9 de setembre de 1979, en Joan Oliver/Pere Quart, al final del seu estiueig a Taradell, va obsequiar el moviment antiurani amb la poesia Democràcia i urani, musicada anys després per Rafael Subirachs. En reprodueixo una de les quatre estrofes:
“Deixem jeure els uranis escondits,
inofensius quan dormen sota terra!
I que se'n tornin als Estats Units,
cua entre cames, ben avergonyits,
els savis que treballen per la guerra,
perquè creuen guanyar-la, els malparits!”
Aquesta batalla, trenta anys després, la tornarem a guanyar. Més ben dit, ja l'hem guanyada, ja que el Departament d'Empresa i Ocupació (i no precisament el de Territori i Sostenibilitat) ha arxivat l'expedient de la Berkeley Resources.
