En una de les presentacions del meu darrer assaig, Els conspiradors del canvi climàtic (Lapislàtzuli, 2025), que tanca el cicle iniciat amb L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse (Edicions 62, 2021), van preguntar-me si havia recollit al llarg dels anys declaracions rellevants que corroborin la pressió dels lobbies energètics destinada a endarrerir la descarbonització. Efectivament, ho he fet, i n’escolliré tres de significatives que van posar-me en guàrdia sobre la magnitud del poder de les petrolieres per influir en les directrius sorgides de les conferències sobre la reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle i el canvi climàtic.

La primera ocasió la vaig tenir durant la Cimera de la Terra, a Rio de Janeiro, el juny del 1992. Va ser sopant en un restaurant de Copacabana amb l’amic José Lutzenberger (1926-2002), reconegut agrònom i activista ecologista, que havia estat nomenat secretari d’estat de Medi Ambient pel president Fernando Collor de Mello. A pocs metres de nosaltres, Albert Vilalta, primer conseller de Medi Ambient de la Generalitat, sopava amb un grup de periodistes catalans. Lutzenberger, premi Nobel Alternatiu (Right Livelihood Award) 1988, havia estat destituït tres mesos abans de la cimera per haver denunciat la corrupció a l’Institut Brasiler de Medi Ambient (Ibama). Va explicar-me que la presència a Rio de centenars de mandataris seria aprofitada pel president per blanquejar la seva imatge. Les empreses Aracruz Celulose (que estava fent enormes plantacions d’eucaliptus i un ús extensiu d’herbicides) i Petrobras (que explotava gas i petroli a l’Amazònia i altres regions amb un greu impacte ecològic) van col·laborar també amb la cimera de Rio per disfressar les seves activitats contaminants. Petrobras ha rebut del govern de Lula da Silva l’autorització per fer prospeccions offshore a la desembocadura de l’Amazones i participarà com a “sostenible” en la COP30 del novembre vinent a Belém.

La segona ocasió va ser la meva trobada amb Hermann Scheer (1944-2010), president de l’associació Eurosolar i diputat de l’SPD. Va venir a Barcelona el febrer del 2001 a presentar el seu assaig Economía solar global i després va publicar El imperativo energético, en què va escriure el que m’havia explicat: el càrtel de l’OPEP havia maniobrat per portar la seu de la International Renewable Energy Agency (Irena) a Masdar (Abu Dhabi), quan tot estava previst i lligat per ubicar-la a Bonn. La creació d’aquesta agència va ser desestimada pel comitè preparatori de la cimera de Rio pels països membres de l’OPEP. Els organitzadors de la COP28 a Dubai, que va ser presidida pel sultà Ahmed al-Jaber, director executiu de l’Abu Dhabi National Oil Company (Adnoc) i de Masdar, l’empresa d’energies renovables dels Emirats Àrabs Units, han acabat controlant una eina clau per endarrerir la implantació de les energies del sol.

La meva tercera experiència està relacionada amb Al Gore. En una conferència que va fer en el cinquè congrés anual de la Society of Environmental Journalists (SEJ) al Kresge Auditorium del MIT, a Boston, el 28 d’octubre del 1995, i en la qual vaig ser present com a membre de la International Federation of Environmental Journalist (IFEJ), l’exvicepresident va denunciar una conspiració contra el seu projecte de pla Marshall verd per part de la Global Climate Coalition, fundada per Exxon, que va actuar del 1989 al 2001 i que estava vinculada amb l’American Petroleum Institut (API), que als anys seixanta havia finançat els primers estudis sobre l’efecte hivernacle.

Totes les conferències sobre el medi ambient i el clima –des d’Estocolm el 1972 fins a la COP29 de Bakú el 2024– han tingut la vigilància de la International Petroleum Industry Environmental Conservation Association (Ipieca), articulada amb el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (Pnuma) i amb el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (Giecc), en la qual estan representades Exxon Mobil, Aramco, Chevron, Petrobras, BP, Repsol, Adnoc... En el primer informe del Giecc, el 1990, hi van intervenir onze representants de la indústria petroliera; en els darrers, han estat més de 600, com ha denunciat el científic Christophe Bonneuil, historiador de les ciències del CNRS francès. Una mostra del greu intervencionisme d’aquest lobby en la gestió mundial de la lluita contra el canvi climàtic.