L'amant

Ni la seva posició social ni l'època que li tocà de viure feien plau­si­ble el divorci. Havien de ser amants. Com els mili­tants que llui­ta­ven clan­des­ti­na­ment con­tra aque­lla dic­ta­dura, ell sabia que s'havia de cons­truir una doble vida. La seva esposa –un cor sim­ple amb poc espe­rit– no hi posa­ria massa difi­cul­tats. Aviat es va ave­nir a creure's la passió pel cinema del seu marit. La car­te­llera de la petita capi­tal de província ofe­ria la pro­gra­mació justa per sor­tir cada nit. Al cap­da­vall, altres marits tan res­pec­ta­bles com ell tenien el cos­tum d'anar a fer el res­sopó al cafè. Si a ell li havia aga­fat per anar a veure pel·lícules de Hollywood, ves què s'hi podia fer. I fou així com, cada nit de cada dia, l'amant va dis­po­sar d'una hora i mitja per fer el res­sopó a casa d'ella, a casa de l'altra. Un detall fru­gal que depe­nia de la tem­po­rada –una truita d'espàrrecs, qua­tre ros­si­nyols sal­te­jats– i que durava més o menys com el Nodo. La resta era tot de pel·lícula. Pot­ser per això ell no va defa­llir mai i se l'havia vist, fins i tot, alguna nit d'hivern amb nevada fent el recor­re­gut habi­tual: amb abric i la bufanda tapant-li el nas, aquell dia, també, anava al cinema. I així, de pel·lícula en pel·lícula mai no vista, es va anar con­so­li­dant aque­lla lle­ial­tat clan­des­tina. Pas­sa­ren anys i dècades. Ella, de fet, era amiga de la família i no era estrany que coin­ci­dis­sin tots tres en alguna ocasió. Curi­o­sa­ment, quan l'esposa legal emma­laltí va pre­gar al marit que li demanés a ella, pre­ci­sa­ment a ella, d'ins­tal·lar-se a casa seva per cui­dar-la i fer-li com­pa­nyia. L'amant, l'esposa, i ella van con­viure sense entre­bancs. L'amant ja no va haver d'anar mai més al cinema. Amb el temps l'esposa es va morir. Dis­cre­ta­ment, l'amant va dema­nar-li que no marxés de casa ara que s'havien que­dat sols. Els vells amants van con­ver­tir-se en pare­lla de fet i en els cer­cles fami­li­ars més íntims se'ls va reconèixer el nou esta­tus. Tots dos pas­sa­ven dels vui­tanta i la nova vida va durar poc més d'un any. L'amant es va morir pri­mer. A ella, ara, ningú li va dis­cu­tir que s'havia que­dat vídua.