L'endemà del dissabte

El passat català de l'Alguer fa l'ullet als nombrosos visitants principatins d'una manera que arriba a tenir quelcom de desconcertant, com si aquesta ciutat fortament italianitzada estigués provant, conscientment, de satisfer els neguits diguem-ne historicistes d'aquests a través dels noms de certs restaurants (Lo Furat o l'excel·lent Lo Romaní) o dels carrers retolats en català, com el del Forn o el del Pa i Aigua (els noms italians dels mateixos carrers –els únics que surten al plànol oficial– solen ser menys menestralencs: Via Conte de Cavour, Bastioni Colombo...).

Així mateix, seria fàcil concloure que a l'Alguer el llegat català s'ha reduït a quatre topònims i algun rètol comercial, si no fos per l'existència ineludible de certs edificis. La catedral, per exemple –d'estil gòtic català, i en què les quatre barres es troben ça i lla amb la mateixa naturalitat que les creus i les verges–, es va inaugurar ni més ni menys que 239 anys després que, el 1354, les forces de Pere el Cerimoniós foragitessin els genovesos i els sards de l'Alguer (que van repoblar amb tarragonins). De fet, els catalans manaven a l'Alguer durant ni més ni menys que tres segles i mig (fins a la Guerra de Successió; no es va restablir el contacte amb Catalunya fins al 1869).

Així mateix, cop rere cop aquest port –en què els rètols descriptius dels monuments són en italià, català i anglès, i punt– ens recorda que hi va haver una llarga època en què els catalans caminaven sols, sense haver d'anar de la mà fèrria dels castellans, ni tan sols lingüísticament. Fins i tot ara, per bé que només un 14% dels ciutadans algueresos fan servir el català amb normalitat, un 40% encara saben parlar-lo i la resta l'entenen perfectament (incloent-hi el napolità jove que ahir va vendre un banyador al meu fill). És com si el nou turisme català estigués esborrant la imatge, prèviament prevalent a l'Alguer, del català com una llengua només per a vells i nostàlgics. Tal com diu el poeta alguerès contemporani Guido Sari, tot adreçant-se al seu propi idioma: “No estimo l'amor paternalista/dels qui et van considerar dolç vernacle/i et van emparedar fent-te carícies.” Dit això, a hores d'ara no cal que es preocupi: ja sabem que, tant a l'Alguer com arreu, s'està fent de tot a la llengua catalana menys acariciar-la.