Vull Millet al carrer

El futur de l'únic polític capaç de lide­rar una con­sulta sobre la inde­pendència resta lli­gat al gran far­sant de la Pas­to­ral Cata­lana. La com­pa­rei­xença d'Artur Mas al Par­la­ment ens ha rega­lat una immensa sim­fo­nia d'implícits per enten­dre el futur del mal ano­me­nat cas Palau. Des­vin­cu­lant la seva per­sona política del finançament del par­tit que pre­si­deix (!) i ins­tant l'opo­sició a pre­sen­tar una moció de cen­sura, el Molt Hono­ra­ble ja s'ha ins­tal·lat còmoda­ment a l'oasi català. Tot i l'exhaus­tiva inves­ti­gació del jutge Pijoan i la vera­ci­tat dels indi­cis de finançament putre­facte, a can Con­vergència espe­ren amb par­simònia una sentència amb alguns caps de turc (Osàcar i Camps), però que recai­gui en Millet com a gran res­pon­sa­ble de la trama. Tot­hom par­larà del silenci del gran factòtum del Palau, però a mi m'agra­da­ria emfa­sit­zar el ver­go­nyant mutis d'alguns empre­sa­ris cata­lans, essen­ci­als en tota aquesta farsa. Però ja em direu què coi de net podem espe­rar d'un país en què, quan el pre­si­dent com­pa­reix per donar expli­ca­ci­ons del cas de cor­rupció més impor­tant de la nos­tra història, té els caps de l'opo­sició a la platja i el líder de la mateixa en un raco­net de la sala, escol­tant com el seu lloro li fa la feina. Pere, Alícia, Oriol: us hau­ria de caure a tots la cara de ver­go­nya.

Con­tra­ve­nint el desig de ven­jança (justa) dels meus con­ciu­ta­dans, no vull que Millet entri a la presó. El vull pas­se­jant pels car­rers de l'Eixam­ple, perquè es con­ver­teixi en l'exem­ple vivent i recor­da­tori del nos­tre fan­gar, com una estàtua mòbil de Cal­der. El vull entrant als res­tau­rants que esti­mem; que ens obli­gui a alçar-nos de la taula, aver­go­nyits com estem de la manca de perícia dels nos­tres ser­vi­dors per tal d'exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats. Vull que Millet camini per les nos­tres pla­ces, obli­gant els seus amics empre­sa­ris a can­viar de vorera al seu pas. El vull als con­certs del diu­menge al Palau, salu­dant els seus antics com­panys de con­sorci, que encara no han dema­nat perdó per la seva desídia. El vull també votant (que no) en la con­sulta sobre la inde­pendència. Desitjo que tota aquesta ver­go­nya també formi part de les nos­tres vides. Vull Millet al car­rer...