L'Àrtic
Al 2007 l'Agència Internacional per al Canvi Climàtic va estimar que a l'estiu de l'hemisferi nord del 2070 no hi hauria gel a l'Àrtic. Les observacions per satèl·lit avancen la data al 2035 si el ritme del desglaç actual es manté, cada any el casquet polar perd una superfície d'un milió de km², el doble de la d'Espanya. Simulacions actuals la situen al 2020. Aquesta és la previsió feta per Scott Borgerson que en sintetitza las conseqüències en un recent assaig, The coming àrtic boom.
El canvi climàtic no és una previsió del que pot succeir, és un fet que està tenint lloc ara, les conseqüències del qual són visibles i previsibles i sobre les quals el món actual reacciona tard tant per pal·liar-ne els efectes com per aprofitar-ne les oportunitats, perquè tot no és negatiu.
La flora àrtica es redueix i migra al nord, milions de morses busquen refugi a terra ferma quan el glaç del mar on vivien desapareix, l'erosió de l'aigua abans era glaç i amb efecte lent, canvia el perfil de la costa, hi ha pluja on abans hi havia neu... Les conseqüències del reescalfament són inevitables i ja són aquí. La zona és especialment rica en minerals i hidrocarburs. El 20% del petroli i el 25% del gas produït al món ve de l'Àrtic, en concret de Sibèria i d'Alaska, però s'estima que més del 20% de les reserves mundials d'hidrocarburs estan a la zona que per altra banda representa el 8% de la superfície mundial i 16% de la terra ferma. És una regió rica i gran malgrat que la cartografia convencional de Mercator ha creat la sensació que la zona és de menor dimensió del que realment és.
Les reserves minerals són grans, la mina més productiva de zinc al món és Alaska i la de níquel, a Sibèria, i les reserves conegudes de pal·ladi, platí, cobalt, diamants i terres rares són importants. El 10% de les reserves mundials de fusta són a l'Àrtic, i la pesca, degut a la baixa temperatura de l'oceà, és abundant. El possible desglaç durant una part important de l'any permetrà el trànsit marítim d'Àsia a Europa, el més important del món i amb major creixement, a través de l'estret de Bering entre Alaska i Rússia, pel nord de Sibèria i el mar de Barents, el nord de Noruega fins l'Atlàntic Nord. El trajecte és significativament més curt que la ruta tradicional per l'estret de Malaca, Suez i Gibraltar, i generarà un trànsit marítim que facilitarà l'explotació de les matèries primeres de la zona, de petroli a minerals i de fusta a pesca. L'energia és també abundant per la força de les marees i les reserves hidrològiques abundants, hi ha molta aigua, neu i desnivells, la qual cosa permetrà una explotació eficient de les reserves naturals i un creixement econòmic lliure dels efectes dels combustibles fòssils.
Són pocs els països que limiten amb l'Àrtic i tenen drets de sobirania sobre el territori: Rússia, EUA, Canadà, Suècia, Noruega, Dinamarca i Islàndia. Tots són països rics, amb economies sanejades i deute baix, tret dels EUA. La majoria tenen importants fons sobirans generats a partir del rendiment del petroli, 700 B$ Noruega i 200 B$ Rússia, que poden contribuir a finançar les inversions necessàries per produir el desenvolupament de la zona. Amb l'excepció de Rússia tots tenen règims polítics democràtics i marcs regulatoris estables, element bàsic per atreure inversions i potenciar el creixement.
De fet l'Àrtic té un geografia semblant a la Mediterrània, dos mars tancats de similar dimensió però amb diferències de distribució de renda i de població. El Mediterrani ric al nord i pobre al sud, i a l'Àrtic amb rendes homogènies per tots els països de l'entorn, i amb diferent població, molt poblat un i molt poc l'altre. Per tant hauria de ser teòricament possible a l'Àrtic un desenvolupament sense els conflictes de la Mediterrània perquè les raons d'aquesta, alta població i desigual repartiment de la riquesa, no es donen.
Les relacions polítiques dels països de l'Àrtic s'han articulat des dels anys vuitanta a través de la Convenció de les Nacions Unides per les lleis de mar, Unclos, que defineix les pautes per resoldre els conflictes fronteres i el trànsit marítim. De fet Canadà, EUA, Dinamarca, Noruega i Rússia varen signar al 2008 la declaració de Ilulissant en què es comprometien a resoldre els conflictes locals de manera amistosa i a crear el Consell Àrtic com a plataforma per fer-ho. Això garanteix que les disputes per fronteres que es varen iniciar als setanta i vuitanta com per exemple entre Rússia i Noruega per les illes Svalbard o entre Dinamarca i Canadà per dividir-se l'illa Hans, no es tornaran a repetir. Una àrea geogràfica sens conflicte promou i impulsa el desenvolupament econòmic i el creixement...
Grenlàndia té una superfície similar a Europa Occidental però nomes 60.000 habitants, forma part de Dinamarca i rep una aportació econòmica de Copenhaguen que donada la riquesa en minerals de l'illa ha esdevingut innecessària i la portarà en un termini curt a la independència. Això no canviarà ni la política ni l'economia de l'àrea, sòlida, rica i estable. És a dir, no hi ha amenaces que facin perillar el creixement econòmic d'una de les àrees més riques del planeta, que es beneficia directament del canvi climàtic perquè permet arribar a reserves naturals que han estat inaccessibles des de fa milers d'anys. Les grans potencies asiàtiques, Corea del Sud, Índia i Xina, han mostrat interès a la zona tant en l'explotació de les reserves minerals com per la instal·lació de ports de transbordament en la nova ruta marítima entre Àsia i Europa. Hi ha un projecte de crear al nord d'Islàndia una gran àrea logística. Singapur, Xina i Corea del Sud han estat acceptats com a estats observadors en el Consell Àrtic i es previsible que a curt termini inverteixin en els nous projectes que es desenvoluparan.
La qüestió que es planteja és si amb aquestes condicions, països rics i democràcies consolidades, reserves naturals importants i manca de conflictes polítics i econòmics, es produirà un desenvolupament ordenat i sostenible a la zona sense impactar el medi ambient i sense destruir un territori que a banda de la bellesa natural és una reserva mundial de recursos naturals i matèries primeres. És possible fer créixer l'economia i simultàniament protegir el medi ambient, la protecció d'aquest no és idèntic a l'immobilisme i la inacció. Si la humanitat no fos capaç de fer-ho i es produís una destrucció de l'entorn com ha succeït a altres àrees del planeta, hauríem de concloure que la voluntat de suïcidi col·lectiu és gratuïta però arrelada. No hi ha acció mes absurda que fer el mal de manera innecessària.
