Siguem aigua

Anti­ga­ment, els pobles s'assen­ta­ven a les vores dels rius perquè al cos­tat de l'aigua era molt més fàcil desen­vo­lu­par qual­se­vol acti­vi­tat per créixer i esde­ve­nir una potència, un imperi. Així ho explica la història dels nuclis poblats que rega­ven les aigües dels rius Tigris, Eufra­tes, Nil, Indus, Iang-Tsé o l'Ama­zo­nes. Casa nos­tra no ha sigut cap excepció i a la ribera del Ter, del Fluvià, del Segre o de l'Ebre s'han expan­dit pobles i ciu­tats que sense la presència del riu no hau­rien trans­cen­dit. Que el riu dóna vida perquè l'aigua és vida ho saben prou bé en aquests ter­ri­to­ris. Per això no és estrany que per expli­car al turis­tes que Cata­lu­nya és i pot ser encara més rica i plena, que Cata­lu­nya és un poble pròsper i més que ho pot ser si és inde­pen­dent, s'hagi fet una jor­nada com la dels Rius de Lli­ber­tat. La ini­ci­a­tiva amb l'objec­tiu d'expli­car el procés cap a la inde­pendència als turis­tes a qua­ranta nou pobles i nuclis situ­ats entre els rius Ter i Fluvià va ser­vir per expli­car què som i què volem ser. Una volun­tat que va fluint aquest estiu perquè ja ha que­dat clar des del prin­cipi que la volun­tat d'inter­na­ci­o­na­lit­zar el procés de sobi­ra­nia, de donar-lo a conèixer a tot el món, és cab­dal, pro­vi­den­cial perquè tri­omfi. No n'hi ha prou de fer soroll aquí, n'hem de fer més perquè les cai­xes de res­sonància retru­nyin més enllà de les nos­tres fron­te­res. Pre­ci­sa­ment, sobre la volun­tat, l'altre dia vaig sen­tir una apre­ci­ació molt interes­sant. En Xavier Guix expli­cava en un pro­grama de ràdio que la volun­tat s'ha d'entre­nar, que, com si fos un múscul, s'ha de tenir la constància, la per­se­ve­rança, però també la il·lusió, el desig de voler que allò que volem sigui una rea­li­tat. Creure per veure. La volun­tat de tre­ba­llar per a la inde­pendència ja ens fa una mica més inde­pen­dents. Tot per il·lusió, res per obli­gació, com dema­nava Oriol Pujol Boro­tau. Ara bé, també hem de ser cons­ci­ents que de la mateixa manera que la nos­tra volun­tat tre­ba­lla en una direcció, n'hi ha d'altres la volun­tat dels quals és just la contrària de la nos­tra, i que el seu èxit és el nos­tre fracàs. Perquè la nos­tra terra pugui tor­nar a ser fèrtil, com deia el mala­gua­nyat Bruce Lee, be water my fri­end, siguem aigua, amics meus!