Pete Doherty: absència

“Enyoro el teu ros­tre, enyoro els llocs que he cone­gut. Però no m'agrada aquesta absència que jau amb l'insomni. Estic atra­pat en un amor bohemi”, diu Peter Doherty (1979), quasi filòleg, fill de Rim­baud, Bau­de­laire, Wilde i Blake, pin­tor de sang, model de Cava­lli, com­po­si­tor crònic i líder de The Liber­ti­nes i de Babys­ham­bles. Després d'una infància viat­gera i uns resul­tats acadèmics bri­llants, passa l'ado­lescència escri­vint poe­mes i fent d'enter­ra­morts al fos­sar de Willes­den: lle­geix els ver­sos asse­gut sobre les làpides. Poe­sia que empaita impos­si­bles, com asse­car-se els ulls dins la pluja. Aquí neix un per­so­natge romàntic, gòtic i deca­dent que la premsa groga ha deni­grat fins a con­ver­tir-lo en un addicte a la xeringa, al per­tor­bat dels bar­rets. Les seves lle­tres no casen amb la xer­ra­meca: Doherty ha cons­truït un edèn, igual que Mil­ton va eri­gir el seu Paradís per­dut al segle XVII. Albion és una barca que navega cap a l'Arcàdia, lloc sense dub­tes ni men­tida. L'amor rom­put, la basarda, la soli­tud, l'apo­lo­gia de l'encara i l'esquei­xa­ment, el cant al color de l'albada, els ocells i les fines­tres, la rosa mística i la petita mort al vol­tant dels ulls són el codi de la con­fessió d'aquest infant del segle. Els límits. La lli­ber­tat. L'ene­mic sense ros­tre i el plor par­ti­cu­lar. El neguit cons­tant. I cre­a­tiu. Cap al blau, can­tant i vivint fora de la pàgina. En par­lar-hi, cons­tato l'elegància i el do magnètic. La ten­dresa de qui es tatua el nom del seu fill a la caròtida, camina a trucs de maluc i com­plau els fidels. Ena­mo­rat del propi mite, Doherty és un metre vui­tanta-vuit de fe en la gui­tarra. Un cadell postromàntic, d'estètica refi­nada, que escup un “fuck fore­ver” men­tre, per dins, taral·leja un noc­turn de Cho­pin.