Sense molestar

En aquests moments no tinc a mà cap estadística que em con­soli. Més aviat tinc una experiència real que em tin­dria trist i deso­lat si no fos perquè he deci­dit que fins que no hagin pas­sat les vacan­ces no penso estar ni trist ni deso­lat. La trista experiència és el balanç del retorn a la rutina de les vacan­ces de cada estiu... La con­clusió a què arribo, de fet, no és gens dife­rent de la que em faig en la rutina dels dies labo­ra­bles a Bar­ce­lona: jo puc anar fent vida par­lant en català, amb la dedi­cació titànica que fa falta per viure a la capi­tal de Cata­lu­nya, però cada dia sento par­lar menys català al meu vol­tant i menys gent se'm diri­geix en català a la pri­mera. Una altra cosa és quan se'ls res­pon en català, ja que lla­vors des­co­brei­xes que uns quants també són capaços de par­lar-lo, alguns fins i tot més bé que el pobre cas­tellà que fan ser­vir. Perquè no cal que els digui que el que sento par­lar en lloc del català és el cas­tellà. Sí, i també l'hindú, l'urdu o l'àrab, ja que cada dia vaig a tre­ba­llar al Raval. I ja els dic, això em passa a la gran ciu­tat, però també em passa a Girona o a la Costa Brava. Per dir això no fa falta que ningú em faci cap estadística. De fet, dedu­eixo que les estadísti­ques i els estu­dis sobre la situ­ació del català es deuen fer més per demos­trar que es fa alguna cosa, encara que sigui infruc­tu­osa, i per mirar de fer-nos aga­far als pocs indi­ca­dors que poden tenir una lec­tura posi­tiva per con­so­lar-nos la tris­tesa o la deso­lació de l'experiència par­ti­cu­lar. Bé, els he men­tit una mica, perquè com que per fer aquests arti­cles inter­rompo una estona les vacan­ces, he bus­cat les dades de les quals recor­dava la música però no la lle­tra, més ben dir, els números. El 94% dels que viuen a Cata­lu­nya reco­nei­xen que ente­nen el català (només baixa dos punts i s'ha absor­bit molta població immi­grada). Però el per­cen­tatge dels que el fan ser­vir habi­tu­al­ment ja baixa al 35%. El que compta no són les dades, és la tendència. I després és quan em surt la vena filològica. És una tendència que si no la volem i sabem atu­rar només porta a una cosa: a la des­a­pa­rició lenta i silen­ci­osa del català. Sense moles­tar, com quan ens pas­sem al cas­tellà.