L'endemà del dissabte

Quina sort que a la meva gorra li van sal­tar uns quants punts perquè si no, no hau­ria bus­cat una sas­tre­ria a l'atzar i a l'Alguer (on encara m'estava); així mateix, no hau­ria cone­gut mai en Fran­cesco Chessa. Men­tre m'arre­glava la gorra, vam començar a par­lar en català –ell en el de l'Alguer, espar­git de parau­les arcai­ques i algun mot italià modern– i tot seguit em va expli­car que no era només un sas­tre, sinó músic i com­po­si­tor i un dels pri­mers dina­mit­za­dors de la nova cançó alg­he­resa.

A tall de prova, va anar a la paret i va des­pen­jar una foto d'ell i tres homes joves més, ves­tits amb ame­ri­ca­nes llam­pants: es deien Gli cata­lani i al llarg dels anys 60 toca­ven arreu de Sar­de­nya i Itàlia, fent ver­si­ons dels Beat­les i dels Sto­nes, tot inter­ca­lant-hi, com qui no vol la cosa, alguna cançó en alguerès.

Amb d'altres músics sards, el 1962 van anar a l'Espa­nya fran­quista per pro­mo­ci­o­nar la música popu­lar de l'illa. A Bar­ce­lona van ser detin­guts perquè, al pit, por­ta­ven cin­tes algue­re­ses amb les qua­tre bar­res (afor­tu­na­da­ment, va expli­car Fran­cesco, també por­ta­ven pas­sa­ports ita­li­ans); pre­sen­tats per Sal­va­dor Esca­mi­lla, van can­tar a Ràdio Bar­ce­lona i el dia següent van tor­nar a actuar en un con­cert ple de gom a gom en com­pa­nyia de l'Emili Ven­drell i la Mary Sant­pere, al Palau d'Esports de Montjuïc. Van con­ti­nuar a València, a Madrid... Mai no van tenir pro­ble­mes pel fet de can­tar en català, ja que les auto­ri­tats con­si­de­ra­ven que feien folk­lore pura­ment sard (no se n'assa­ben­ta­ven, del fet que en algun viatge de tren aquests sards bai­xa­ven la fines­tra i cri­da­ven “Visca Cata­lu­nya Lliure!”). Pre­gun­tava a en Fran­cesco per la situ­ació actual de la cançó algue­resa quan una noia de vint i tants anys va entrar a la botiga: com si hagués estat espe­rant el moment just. “Et pre­sento la Dani­ela Riu”, va dir Fran­cesco, “que canta l'alguerès de mera­ve­lla. Cal que la gent sàpiga que con­ti­nuem can­tant”. Per a tot­hom a qui li podria interes­sar la música melan­gi­osa i alhora apas­si­o­na­da­ment tensa dels algue­re­sos, doncs, tor­naré a dir el nom de la jove pro­mesa –Dani­ela Riu– com també us recor­daré el del com­po­si­tor excep­ci­o­nal­ment encan­ta­dor que va dedi­car 40 anys de sa vida al revis­co­la­ment de la pròpia cul­tura i que vaig tenir el plaer de conèixer per la més pura de les casu­a­li­tats: Fran­cesco Chessa.